Senyora gran

Vostè no ho sap però fa molts dies que no escrivia, almenys aquí.
No s'ho pensa, vostè, que tant gran com es veu a sí mateixa sigui capaç d'inspirar... m'ha sabut greu no dir-li, però potser no m'hagués entès.

Potser ja ni se'n recorda que m'ha trobat a l'autobús. Jo pujava quan ha quedat buit el seient del seu costat, donava a la finestra i tal com estava de ple el bus (a les 8, a l'alçada de plaça de Sants) m'ha semblat un luxe i he gosat molestar-me amb la frase curta que sempre repeteixo en aquest casos: "Em deixa...?".

Vostè m'ha respost preguntant-me on baixava:
- "Perquè jo baixo a Collblanc i si has de baixar tu abans, em canvio de lloc".

La seva cara de "piula", d'ex nena dolenta, m'ha fet somriure. Vostè és d'aquelles persones que obren molt els ulls quan parlen, sempre amb expressió de dubte, de sorpresa... i per tant amb actitud d'aprendre, a la seva edat.

Com que jo baixava molt més tard hem pactat que em tocava finestra i vostè ha continuat parlant-me:
- "Jo acostumo a preguntar-ho, saps, sempre va bé perquè així no ens molestem".

Jo devia fer cara d’ai quina gràcia" i li deia que sí, oi? Temia que em parlés tot el camí... li seré sincera: tot i que vostè m'ha caigut molt bé, a mi m'agrada desconnectar al bus. Posar la música molt alta i mirar per la finestra.

I vostè ho ha vist i ho ha respectat molt més que molta gent més jove.

Ja sé que ja no pot ser, però voldria que sabés que m'ha emocionat quan m'ha dit adéu, amb la ma, tot i ser al costat meu, abans de baixar-se.
Només he pogut respondre "Adéu, que vagi bé". Però voldria haver-li dit que...

... voldria que sabés que avui, avui que vostè es pensa que ha estat un dia ben normal... ha inspirat algú i s'ha convertit en la reina de la meva xarxa, en la reina d'un text i d'un moment... vostè, que mai ha volgut cap regnat més enllà de les seves coses.

Gràcies iaieta del bus ;)

Dèria de matinada

No me'n volia anar a dormir sense passar per aquí. Quins díes més estranys... Per variar, porto setmanes amb diferents posts al cap que ara s'esfumen per convertir-se en l'atzar del que surti en aquest moment, que anirà prenent forma fins que una de les idees acapari l'espai i es converteixi en la reina de la festa.

Podria parlar de dues coses molt importants que he deixat enrera aquests últims dies, però són d'aquelles coses tan personals que ni tansols aquí les puc escriure. Podria parlar de les coses i les persones que no entenc, però ho he fet tants cops... i per alguna raó que no conec, aquesta no és la nit per fer-ho.

Podria parlar de les reaccions mentals de tornar a veure John Cusack parlant-me a través de la pantalla, de... ja està, la idea ha aparegut.

Una festa fulminant de divendres passat va concloure amb un fet insòlit que no em trec del cap: Vaig perdre un llibre i una llibreta en la que vaig estar escribint coses molt íntimes. Tota la nit vaig dur el bolso a sobre menys una mitja hora, que va estar a terra de la discoteca.

Del que estic segura és que la cremallera del bolso no va estar en cap moment oberta.

No em va faltar ni un céntim, ni el mòbil, ni l'mp3, ni les claus... però l'endemà no tenia el llibre ni la llibreta... i a més el llibre duia el meu nom escrit a la primera pàgina...

No em trec del cap que hi ha un desconegut o desconeguda que ara mateix sap més de mi que jo mateixa.

Post-it de la veu de dins

El poder d'una cançó t'atravessa l'ànima un dissabte al migdia, quan encara no has dinat i et sents vençuda pels teus errors, aixafada com una patata bullida indefensa sota la forquilla, però estranyament en guàrdia. Sempre hi ha un pilotet vermell que vigila que no t'ensorris, sempre.

A pesar del teu propi desastre, portar 24 anys amb tu mateixa continúa essent una aventura digna de viure.

Quan aquesta tempesta passi, torna a sentar-te en aquesta cadira i torna a posar

aquesta cançó.

P.D. Com sempre, gràcies a tots els que feu el possible per poder llegir coses com aquestes.

Propera parada...?

Segueixo arrossegada per les convulsions d’una vida que es revoluciona, per una crisàl.lida que vol córrer, pel ritme d’una rentadora que centrífuga emocions... perquè rodamóns com nosaltres, nena, vam néixer per córrer (Born tu run, altre cop).

Enmig de l’huracà he d’oblidar una persona, buscar la manera de dir-li a una altra que ha de recordar que no tenim cap compromís i comprovar si tu, l’última estació, ets qui somio que siguis.

Per fi una cara que em fa esclatar el somriure, una bogeria semblant a la meva... per fi algú que es mira la vida amb la mateixa cara interrogant que jo poso... però ves a saber.

És tan infinitament d’hora pels dos com ahir era tard per continuar responent-nos preguntes.

Si la vida és mínimament lògica ens ha d’unir la rauxa que compartim, sempre he confiat en el poder dels farts de riure, en la química de l’humor, en l’habilitat irònica de la intel·ligència dels que sabeu que rient es viu tres o quatre vegades més a gust. Però en aquestes coses no hi ha ordre ni concert i no sabrem fins vés a saber quan què passarà amb nosaltres.

M’agradaria que em fessis frenar i em portessis la calma, no t’ho negaré.

Tant de bo sigui al final real aquella enèsima broma teva, amb cara d’anunci de beguda refrescant, dient: “no te’n penediràs”.

La imatge correspon a la pel.lícula d'on trec la idea de la lavadora que centrifuga (recordeu els pensaments del noi quan s'asseu a mirar-la?), una pel.lícula que mostra la velocitat de sentiments com els meus...

Somriu amb mi

Estava pensant tontament per casa i dic: au va, ves a l'ordinador que és el que vols fer i deixa de donar voltes sense sentit. Matitzem: és un matí de ressaca absoluta. Imagineu el post que us està esperant ;)
I això, anava perque m'arrossegava en plan fantasma sense cadenes (i amb pijama de kukutxumusu) per casa i per primer cop m'he adonat que el llit buit que ha deixat un dels meus germans en independitzar-se queda molt a prop de l'ordinador i que, a més, en una de les seves últimes visites, hi ha deixat una maleta al costat que encara duu l'enganxina de l'aeroport - sempre he tingut debilitat per aquestes enganxines - amb les lletres BCN i les bandes fosforites.
Tot plegat no voldria dir res si no fós perque he pensat "amb el que representen aquestes coses ja ho tens gairebé tot": internet, un llit i una maleta.

Internet, un llit i una maleta... traducció simultània: La comunicació, el descans i el viatge. L'obertura al món, el tancament en un mateix i l'expansió. Jo que sé, hi deu haver mil sinònims!

El mal de panxa cedeix i recobro la gana. Toca arròs de malalt: aigüeta, ceba, trocets de patata, fulles de llorer i arròs... què més vull!! I pam! Resulta que hi ha més, aquest cop s'han currat els dominicals, especialment el d'El País. La Rosa Montero mereix un somriure amplíssim per les veritats millor explicades sobre l'amor, molt bó el reportatge de l'alimentació i les emocions... qué bé començar la revista pel final!

I per si faltava alguna cosa, enmig d'una tormenta de frases en una missió d'ajuda psicológica a una incauta amiga de la infantesa que diu que em té com a referent i que em de quedar perque ens em perdut parts importants de les nostres vides, tot i no perdre mai el contacte; em surt una frase que m'ha agradat:

La vida està feta per disóldre's lentament i nosaltres la volem efervescent i con abrefácil

Està encantadorament boja, quina sort que encara hi sigui, com me n'alegro de la seva mania de retrobar-me.

És molt bó poder tenir gent així al voltant, sobre tot per algú com jo, que cada dia constata més a fons que no pot viure sola.

Que soni la música més optimista que he sentit mai. "Grace Kelly" de Mika.