La ràdio i jo

Ahir me'n vaig adonar que, si tornés a començar, lluitaria per a treballar a la ràdio. Per ser locutora. 

Des d'ahir que sé que hauria d'haver continuat a la ràdio del poble. No em cridava l'atenció la carrera de periodista, però m'emocionava la llumeta vermella del directe, tot i ser a una ràdio local. Saber que no em podia equivocar, perque els oients em sentien al mateix temps que parlava. 

Un temps després, com que les noies del Templera matinera no èrem precisament prime time, ens van donar més temps però vam haver d'emetre el magazine grabat... i no era el mateix, però fèiem ràdio.

Vaig reclutar les meves millors amigues d'aquells anys, alguns llibres, molts dominicals i amb tot el desordre de la post-adolescència, vam aguantar unes cinc temporades d'espontaneitat FM.

Ara, des de fa uns mesos, no sé què faria sense l'ofici de viure, el matí d'en Fuentes, el matí d'en Basté i, sobretot, amb el Versió d'en Clapés, les increíbles competències dels Òscars i l'energia de l'equip de La segona hora.

La ràdio, que per a mi era una font de nervis, de rauxa... Ara esdevé una companyia serena i guaridora, entre visita i visita a l'hospital. 

Un dia em van dir que jo havia nascut per a comunicar... merda! hauria d'haver...

Partícules

De vegades les fites ténen mides microscòpiques i resultats de mida molt augmentada, en un petit camp d'èxit. Aquest embolic no és més que una mini-explicació d'un consell que em va donar una ex-companya de feina. 

Fa anys era ella qui havia de conviure amb la enfermetat d'un familiar, li vaig dir que donés quatre idees que em poguéssin servir i em va explicar que havia de reduir al mínim els objectius, però buscar-los cada dia.

Fer riure algú que està greu és un miniobjectiu colosal. Ho acabo d'aconseguir, avui, i és bonic. Han parlat de Francesc Macià a la tele i li he dit: "mira, aquest és el tio que va copiar el nom de la plaça!!". Tremenda parida, però he aconseguit un somriure llarg, o un riure curt. 

Fa una estona ell, que no callava però ara gairebé no parla, ha dit la paraula "mejunje" i això tan estranyament minúscul, m'ha fet gràcia. En la seva veu, hi ha paraules que em sónen especialment bé.

Reconec que això d'en Macià no és cap proesa humorística... veurem si estic més inspirada demà... ;)

Aprenent a recordar

La vida s'atura quan un familiar molt proper emmalalteix. Es paren alegries que per qüotidianes havien perdut el valor. Es deté molta màgia... però s'aprén increíblement, molt ràpid. La possibilitat que la vida d'un ésser estimat es perdi, accelera el valor de totes les vides del seu voltant, incloent la pròpia. Es decanten a l'alça valors devaluats per un desgast que és impossible d'advertir quan totes et ponen.

Els mals de cap aliens que s'escolten als vagons de metro, que t'expliquen propis i estranys i que veus a la tele et generen ganes de cridar: ei! saps que ho tens tot i no veus res!!!???.

La malatia, penses primer, hauria d'estar prohibida. Poc a poc, sense deixar aquesta opinió, comences a entendre que realment estàves aquí simplement per aprendre; probablement per a aprendre a ser feliç, però per aprendre al cap i a la fi. 

Entens al peu de la lletra el discurs de Frankl, entens d'una vegada per totes el perquè de tot plegat. Qualsevol metafísica et sembla una obvietat. I Darwin esdevé definitivament el geni dels genis, perquè no et queda cap altre remei que adaptar-te, com humanament pots, a l'horror que era d'altres famílies i ara tens a casa.

I si... creieu-me que és cert allò de "et pot passar a tu", i creieu-me que, si no esteu en una situació realment semblant a la meva, us van tant bé les coses que no ho veieu.

Recordeu a cada pas que res no és etern, no oblideu tampoc que "això també passarà", sigui bó o dolent. I aprecieu cada respir. Però de veritat, no només quan torneu a veure Ameliè, no només quan estalleu a riure... també a la cua del supermercat, també enmig d'un examen, també quan tingueu mal de cap o us deixi la parella.

Petit dilema

Doncs sí sí... ara tinc un petit dilema. Concretament des de que vaig obrir el blog en castellà; em plantejo què fer: traduir el que escric allà i aquí, de manera que els continguts sempre siguin els mateixos i a més jo adquireixi un nivell descomunal en l'àrea cerebral dedicada a la traducció - que no existeix com a tal, si mal no recordo - o bé acceptar una petita qüota d'esquizofrènia que podria ser menys descabellada del que sembla... depèn de què em surt en castellà i hi ha coses que probablement només expressaria en la llengua que faig servir per pensar, i per tant, per parlar-me a mi mateixa...

... bilingüisme creatiu? bogeria? temps lliure? ganes de complicar-se la vida?... boh, chi lo sà... 

Link annalgèsic

He començat a transmetre ones annalgèsiques en castellà...