dimecres, 15 de desembre del 2010

Link annalgèsic

He començat a transmetre ones annalgèsiques en castellà...

dijous, 18 de novembre del 2010

Jo ho faria diferent...

Deixant de banda la meva ingent decepció universitària, fa temps que detecto que hi ha moltes coses que no es poden aprendre en una aula. No només emocions o coses molt intangibles, també succeeix amb temes enganxats amb superglue a l'ABC de cada professió. Una d'ells em ve al cap diàriament. L'he après veient la serietat de les consultes i els ambients asèptics d'un gabinet psicològic professionals. El tema o idea és:

Al psicòleg, un pacient s'hi ha de poder divertir.

Lluny de lamentar-ho, el psicòleg ha d'agraïr no tenir la potestat de receptar psicofàrmacs i, en el seu lloc, ha de receptar enginy mental, cultura, tradicions, gràcia, talent... el del pacient, sí sí, però també el propi.

Fa temps que busco els dos exemplars de cineteràpia per tenir-los algun dia sota la taula del meu despatx. On hi haurà també cd's, dvd's, accès a internet amb pantalla movible cap al prisma del pacient. En definitiva: colors, olors, sabors... sentits.

Penso que s'equivoca qui pretengui curar l'ànima amb menys.

dijous, 4 de novembre del 2010

Les parets parlen

De entendre les pseudo-imbecilitats d'un company d'autocar a provar de digerir les reaccions injustes d'una familiar, hi ha un bon tros. A la vida de moltíssima gent hi ha peces d'acer que s'enganxen a las rodes que arrosseguen i que fan encara més estúpides les estupideses - valgui o no la redundància- d'alguns.

Quan entendrem que la vida va tan en serio que cal saber prendre-se-la en broma? Què necessitem que ens passi per captar, dia a dia, que no som immortals i que, a més, tenim una certa obligació a superar-nos? Quan separarem l'exigència de l'angoixa? 


Estar fent pràctiques en un gabinet de Psicologia m'està ensenyant coses que no podia preveure. Entre d'altres coses perquè tampoc podia imaginar-me que m'arribarien en el context del moment que estic vivint. Si dono detalls, ens tirem aquí fins demà, i ja se sap que "tots tenim coses", no voldria que féssiu tard enlloc.
He après que em donen ganes de traspassar la porta on la psicòloga titular exerceix, i no per donar el meu parer (que també), no per poder explicar als pacients els resultats de les proves que jo he corregit (que també), sinó sobretot per poder dir que el seu problema no és tan gros.

I això, us ho juro, mai de la vida hagués pensat que ho veuria com ho veig. Sense perdre el respecte pels dolors, fòbies i incomprensions de ningú - això mai!- em canso de parar l'orella i sentir, a l'altra banda de la paret i barallant-me amb el maleït fil musical, coses que no haurien d'impedir ser feliç a ningú.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Mecànica social d'un autocar

Com que aviat toca examen, arrossego des de fa díes el llibre "Psicologia del llenguatge i la comunicació". La poca gent que aconsegueix llegir el títol en veure'm entrar al bus o pel carrer, deu pensar per moments que el llibre és apassionant, sense saber que, de fet, la única cosa mínimament interessant del llibre és el títol.

Una cosa semblant passa també amb les relacions socials, de vegades. En saber-ne la realitat de fons, et decepcionen. En realitat, la meva negativitat en aquest sentit, té nom propi. Un nom que vaig conéixer la primera vegada que vaig haver d'agafar l'autocar que em porta a fer de psicòloga en pràctiques. Tant se val on vaig i qui és, el que voldria transmetre és un seguit de situacions, que prefereixo que no siguin cercables a Google.

Els cinc primers minuts d'estrena d'autocar i destí de pràctiques ja sabia el nom del passatger del primer seient, que era passatger habitual i que semblava hipersociable. No calia ser Einstein: tenia molt bona relació amb el conductor i aquest li repetía el nom cada cinc nanosegons.

Tinc la mala costum de considerar que les coses susceptibles de convertir-se en rutina, com la feina, els vitages en transport públic o les relacions, són millors si se les amenitza amb bona predisposició quant a sociabilitat, amb ganes de ser positiu i de compartir. És per això que vaig pensar que, independentment del fet que fòs més o menys agraciat -que ho és-, tenir un company de viatge xerraire i positiu podria ser un bon alicient antirrutina.
Vaig activar durant tres o quatre díes el suggerent "bon dia" personalitzat com a l'ocupant del seient 1. No només va respondre amb educació i gràcia, sino que em va atorgar el títol de viatgera experimentada en pocs díes, recorrent a mi un dia que l'autocar ens feia esperar massa, per a consultes diverses, del tipus: "Ei hola, no ha passat encara, no? segur, eh". Que dubtés de mi, és absolutament accessori: "Però segur, eh¿? Quina hora dius que era quan ha anat a agafar els de la plaça? si?".

Uns díes després, jo era a l'estació esperant l'autocar de tornada a Barcelona, quan va baixar amb una nena d'uns tres anys. Li repetia "va, que anem a veure la iaia!". Jo mirava somrient la nena petita mentre esperava que alcés el cap per a saludar-lo. No només no ho feia sinò que vaig intuir que la desviació de la mirada era intencionadíssima, estava vermell com un pebrot.
No sé què em va sorprendre més, si la seva fòbia a la paternitat o el fet que, de l'endemà en endavant, no ha tornat a saludar-me. Em mira de lluny amb una expressió que crida "em molestes".
En situacions semblants, jo no acostumo a retirar la salutació, per més que no em responguin, perque penso que així queda clar que la maleducada no sóc jo. Però en aquest cas he fet una excepció. M'indigna tanta tonteria... què en penseu??!!

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Nou anys després...

Avui he despenjat un pòster que era fixe en l'onze titular indiscutible de la meva paret; des de fa 9 anys. Després de pensar-ho en diferents moments durant força temps, un segon ha bastat per fer efectiva una acció que en principi es preveia lleugerament dolorosa o fortament melancòlica. Segons i fóra... estimat pòster de Moulin Rouge. Sí, de la pel·lícula protagonitzada pels immensos Kidman i McGregor, dirigits per un Luhrmann que hagués atansat nivells de semidéu de no ser pels 15 histèrics minuts inicials del film.

No és pel retard en mostrar el talent, que he fet fóra un referent mural del meu món. És perquè m'he emprenyat amb l'amor i aquesta peli simbolitza el que crec quan hi crec. I ara no. Ara fa temps que no hi crec.

Aquests últims dies, més que amb l'amor, m'he encabronat amb les il·lusions, perquè ja està bé, no saber portar ni el nom! O portar-lo tant bé que fereix de notar-ho... és a dir... Constatar que les il·lusions tenen entre el seu significat una accepció il·lusòria, una confusió, un error.

 Il·lusa o no, jo m'he cansat de pensar que determinades coses són possibles. També d'aguantar veïns de trajecte poc suportables (proper post). Si no puc tenir ni tres quarts del que somiava, pareu que em baixo. I si exagero, ja se'm passarà; mentretant, hauré fet "acopio de fuerzas".

I un pòster tant ensucrat entre tanta cella tensa, què vols que et digui...


Espero que s'apreciï l'espai que ocupava el pòster...