El que he somiat durant molt de temps -tot i la tranquil·litat d'aquest últim any- està "mig-succeïnt". No succeeix del tot perquè em falta saber-ne la resolució, constatar si el que s'ha iniciat com una amistat tan veloç com especial acabarà per ser més que això o no.
Però és que és tan refotudament bonic que sembla impossible! I em sento abocada al cel o a l'infern, sense terme mig. Si això rutlla, en el fons, serà més gran del que jo m'atrevia a somiar. Si no surt, em conec, la patacada serà tremenda. Però també sé que me'n sortiré, com me n'he sortit d'altres.
La veritat és que mai m'havien vingut a buscar d'aquesta manera: tant les circumstàncies com ell mateix. No coneixia, de ningú, aquesta capacitat de fer-me sentir especial.
Ens movem entre milions de sincronies que ens uneixen. Mentre intentem, sospito, cadascú per la seva banda, frenar les embalades mentals que agafem.
Només per l'aventura de viure-ho, suposo, haurà valgut la pena. Sigui quin sigui el final. Però crec que és el moment en que, per fi, la balança es decanti cap a la sort.
