Fa gairebé dos mesos que no escric res. Òbviament hi ha una multiplicitat de factors causants d'aquest fet però avorririen a una animadora de la NBA, o sigui... no cal.
El tema és que ahir pensava que estem massa envoltats de normalitat i això fa que de vegades costi escriure. És a dir, costa molt que passin coses inusuals, i encara és més difícil que ens succeeixin coses inusuals i especials. I si a més, com és el cas, ens referim a coses inusuals, especials i positives (léase encoratjadores, maques, etc.), anem llestes i llestos (i perqué no hi ha més generes!).
Ull!!! No vull dir amb això que la vida sigui un valle de llàgrimes, sinó que li falta un grapat generós de sal i m'emprenya, què voleu que us digui!
A part, normalment a la que et passen quatre coses maques, generes una addicció a aquestes sorts que després "vas llest", perquè has de retornar al costum de veure-les i viure-les amb comptagotes, i clar... resulta que no hi ha encara fàrmacs per guarir aquest tipus de síndrome d’abstinència. A no ser que hagi arribat a deprimir-te, que esperem que no.
Doncs res, senyors, que em faig gran (per molt jove que sigui, em noto més gran), miro al meu voltant i ja comencen a haver-hi molts més petits que jo... i no és que es perdi la innocència, és que te la trobes donant-se cops per les parets!
Així que agrairia que anéssiu dient coses maques a la gent pel carrer, que portéssiu tot el dia un somriure a la cara per tothom, que mesuréssiu les vostres paraules per tal que fossin acollidores i, el més important, que habilitéssiu un mode d'alarma de mediocritats i males llets i la connectéssiu al meu mòbil. I si això formem un exèrcit anti-mal rotllo (pacífic, of course) i ens carreguem els ambients carregosos (valgui o no, perquè no és una redundància).
Tot sigui per salvar les innocències o pel que sigui, però que sigui diferent.
Sort en l'escapada del color marró, camarades!!! :P
El tema és que ahir pensava que estem massa envoltats de normalitat i això fa que de vegades costi escriure. És a dir, costa molt que passin coses inusuals, i encara és més difícil que ens succeeixin coses inusuals i especials. I si a més, com és el cas, ens referim a coses inusuals, especials i positives (léase encoratjadores, maques, etc.), anem llestes i llestos (i perqué no hi ha més generes!).
Ull!!! No vull dir amb això que la vida sigui un valle de llàgrimes, sinó que li falta un grapat generós de sal i m'emprenya, què voleu que us digui!
A part, normalment a la que et passen quatre coses maques, generes una addicció a aquestes sorts que després "vas llest", perquè has de retornar al costum de veure-les i viure-les amb comptagotes, i clar... resulta que no hi ha encara fàrmacs per guarir aquest tipus de síndrome d’abstinència. A no ser que hagi arribat a deprimir-te, que esperem que no.
Doncs res, senyors, que em faig gran (per molt jove que sigui, em noto més gran), miro al meu voltant i ja comencen a haver-hi molts més petits que jo... i no és que es perdi la innocència, és que te la trobes donant-se cops per les parets!
Així que agrairia que anéssiu dient coses maques a la gent pel carrer, que portéssiu tot el dia un somriure a la cara per tothom, que mesuréssiu les vostres paraules per tal que fossin acollidores i, el més important, que habilitéssiu un mode d'alarma de mediocritats i males llets i la connectéssiu al meu mòbil. I si això formem un exèrcit anti-mal rotllo (pacífic, of course) i ens carreguem els ambients carregosos (valgui o no, perquè no és una redundància).
Tot sigui per salvar les innocències o pel que sigui, però que sigui diferent.
Sort en l'escapada del color marró, camarades!!! :P
