Dilemes en verd poma

Ara resulta que encara que els mitjans diguin que s'ha fet un estudi sobre el tallatge mitjà de les espanyoles i se suposi que en aquest s'ha acceptat la forma de pera del cos de moltes dones... no! encara no! vas a comprar roba i et trobes "descalabros varios" o bé no es passa de la 38 en cap pantaló de la tenda, o bé resulta que en un fabricant tens una 40 i en el que ha fet els pantalons del costat, a la mateixa tenda, vesteixes una 44 o hi caps a la mítica 38.

Per no parlar de la brillant idea que he tigut de mirar-me uns pantalons blancs, per allò de que ve l'estiu... qualsevol imperfecció del cos queda subrallada amb fosforito elevat al cub a l'instant d'enfundar les cames i el cul en uns pantalons blancs i radiants. Descartats.

I dius... va, farem cas del que de vegades diu la mama: "ai, no portes mai faldilla". Però resulta que o et va pels turmells o ensenyes les idees... i si no, trobo un model que sembla fet per a mi però resulta que han fet una especie de "plisados" que fan que, posada, la faldilla no tingui res a veure amb el seu estat original.

I fins aquí hem arribat, sentir-se estafada per una inofensiva faldilla grisa amb lila degradat al final ha estat massa per una tarda que pretenia ser un regal "post-exàmens".

Llavors ha arribat "el colófó", dic... oita! un vestit.

Verd poma, botons, creuat i de la mida que jo vull... la maniquí está preciosa, veurem com em senta a mi.

Faig mitja hora de cúa pels emprovadors perque una colònia de guiris enfervoritzades pels vestits de fil amb colors espatarrants han decidit envair la zona.

Per fi em toca a mi:

Noia de l'emprovador:- Quants en porta?

Jo: - Crec que 4

I em dona la tarjeteta aquella que fa tanta ràbia, on a més s'hi llegeix un 3 del tamany de França, dec tenir poca credibilitat o cara de bona persona (em concedeix l'honor d'intentar robar una peça?).

Entro per fi, quan aconsegueixo calçar-me el verd poma, que té molts més models de botons dels que mostrava a simple vista, veig que és molt més curt que el que duia l'anoréxica de plàstic blanc.

Surto sufocada de tanta injustícia téxtil de l'emprovador i me'n vaig directa a la "3x4":

- Perdona, és normal que aquest vestit quedi curt?

Noia de l'emprovador(en endavant N.E. jjajaj): - Sí, va com va.

Aaaah coi, estem davant del típic cas del vestit variable... i jo "con estos pelos".

- Tens uns leggins per emprovar-me'l amb pantalons a veure com queden?

N.E. -Ui... en tot cas la meva companya.

I la companya em diu:

N.E.2/companya: - Perque no vens un dia de cada dia i en busquem uns que quedin bé amb més calma?

Un crack del màrketing, aquesta última, i la qüestió és que he decidit fer-li cas.

No em vull perdre el capítol "Com combinar el verd poma en una tenda desèrtica de guiris".

A sobre és d'aquells que s'arrugen que fa por...

jeje ;)

A les cançons de Sabina, "Jimena tiene un máster en desengaños"; a la peli "A mi madre le gustan las mujeres" la Watling fa de Jimena. Tant la cançó com la pel.lícula acaben esdevenint referents per a mi. I per explicar el que em passa avui m'he de remontar al moment en que la Jimena de la pel.lícula es queda sola en un turó de Praga i allà decideix que ja no és la mateixa persona. Es rebela amb un somriure que es dedica a sí mateixa, com dient: "El que els espera als demés".

Des d'ahir nit faig el paper de Jimena, no diré per quines dues o tres decisions em trobo com ella fins que ja siguin un fet. Cal acció per fer que els pensaments i les intencions surtin de l'estat de promeses incomplides.

Fins aviat ;)

Indecisions i corbes

Un trajecte de bus; un altre, vaja. I de cop la certesa que s'ha desbordat allò que creia que controlava. Un bri d'ansietat treu el cap per les meves finestres.

Intento redreçar el pensament però és difícil quan sembla que totes les cançons que escull l'mp3 es posin d'acord per recordar-me el que vull oblidar.

Arriba un moment de descontrol en que ni tansols sé si vull oblidar-ho: les petites obsessions són així.
Suposo que tots tenim pensaments que, tot i que reconeixem com a nocius, no volem del tot que desapareguin. I a partir d'aquí només hi ha dues teories:

1 - La positiva: Potser no són tan nocius, potser el que passa és que els hem de resseguir fins a convertir-los en acció i tirar-nos a la piscina.

2- L'altra (ajajja): Potser no cal ser tan somiatruites, i senzillament cal buscar una altra cosa en la que invertir el pensament. Probablement qualsevol pensament circular ens acaba resultant perjudicial.

Sigui com sigui, em començo a marejar al bus, decideixo deixar de mastegar compulsivament el xiclet -al ritme obsessiu dels pensaments-, tancar els ulls i deixar que la poca calma que em queda m'ajudi a cuidar de mi mateixa i del nus a l'estòmag que se m'ha fet.

Em passo de parada, trec el "shuffle" de l'mp3; ara decideixo jo el que sóna, però tornen els versos traidors i se m'emporten. No haurien de ser ells...

Funció de tu dividida per mi

L' instant precís és una joia que no acabem de veure en una perspectiva justa. No parlo de l'instant precís en que passa qualsevol cosa que percebem com a meravellosa...no, parlo d'aquest.

Ara mateix estem compartint un instant precís. D'acord, amb un cert "lag", jo escric en el teu passat i tu llegeixes en el meu futur. Però segur que si poguéssim plegar un full imaginari del temps, equidistaríem en un punt que tendeix a l'infinit.

Sempre m'ha agradat usar termes matemàtics (o científics, per extensió) per a parlar de sentiments. Crec que és una manera de burlar-me'n i sobretot, de compensar tot el que m'han fet patir les ciéncies, des de sempre.

Però, ben pensat, un científic entendria fàcilment la meva fal.lera (i remarco fal.lera, profe) per la precisió de l'instant.

El que vinc a dir és repetitiu, en el fons, si qui em llegeix ho fa desde fa diversos instants precissos anteriors: les casualitats són ben poques, tambè en el temps. M'agrada atribuir a les casualitats poders ultrasònics i significats inverosímils.

Al final, tant la interpretació del temps, com de les ciències com de les casualitats me les faig meves, sense massa justificació. M'agrada que siguin així i no en busco les raons.

De la mateixa manera, pots prendre aquest instant i fer-lo com t'agradi, donar-li el caràcter de la teva definició i no de la que li atribueixen, per molt savis que siguin els qui ho fan. El teu instant és teu, va ser meu, ara les lleis de la física volen que te'l quedis.

Tradueix aquest instant al màxim exponent de temps que se t'acudeixi i ja ho tens: el teu temps serà teu i les teves definicions del que et passa, les que t'agraden, les que li dónen el millor sentit al que vius.

Mira que bé... potser m'hauré de replantejar això de les "Mates".

Pensamiento circular II: El cambio

Ese miércoles Arce llegó del trabajo como casi siempre: descabellado y tibio como el café de las diez. Ni fú ni fá, como casi todos.

De todos modos, no estaba como casi todos en miércoles. Se sentía incluso abrumado porque el cambio había empezado inmediatamente después de la decisión de cambiar; enganchado a las ganas, como si quisiera ser justo con quien pretende una mejora.

Evidentemente convivía con Arce un sensación de duda: ¿Es realmente posible que deje de ser quién soy y me convierta en otra cosa, que no sé ni lo que es?

De todas maneras, Arce no quería sentirse pensar de esta manera, así que empezó a quitar el polvo, que era lo único que le ponía tan de mala leche que no le dejaba pensar en nada más. Maldita estantería interminable, minada de estupideces, llena de recuerdos que ya no recuerdan a nada. Así fue como cayó en la cuenta de que si quería ser otro, esos pequeños recuerdos podían hacerle volver... quizá no eran tan inofensivos como podía pensarse al primer golpe de trapo.

Fue entonces cuando decidió sentarse en el sofá. O los ácaros habían iniciado un proceso alérgico o la duda lo estaba ahogando. Nada, a guardar el paño, mal asunto.

Miró toda su casa y no se vio a si mismo en casi nada. Ni siquiera los objetos que le devolvían su expresión como reflejo le recordaban lo más mínimo a él.

Quiso hablar en voz alta para sentirse acompañado... él! que presumía de vivir sólo desde los 27 sin pestañear ante la soledad, disfrutando de poderse tirar en el suelo sin oir un solo eco de burla o recomendación.

Se dijo: "Ánimo, tío!" y, casi sin tiempo tras la última palabra, se echó a reir como nunca se había escuchado hacerlo.