Timetable

Hi ha eleccions a mig món mentre jo no sé que escollir en les meves insignificants històries qüotidianes.
Arrossego batalles de joguina a diari i celebro victòries de paper, com tu.

Ens toca cada dia escollir el que volem pels moments més ínfims i mirar com controlar la nostra aportació a la col.lectivitat.
Tal i com passa a les eleccions, no sempre recordem que es tracta d'una feina diaria, i anem postposant decisions fins que no hi ha més remei que posar-se a treballar per elles a correcuita.

Demà torna a començar l'horari complert al que m'acostumo de tant en tant: feina, classe, gimnàs. I entre les línies divisòries tots els plansB que em ronden per la mollera.

Com passa amb els polítics, no sempre compleixo el que m'he promés, però hi poso passió en explicar-ho. A petita escala i si no implica trair-se a un mateix, no té massa efectes secundaris. Però sempre, sempre, cal buscar el "poder", en el sentit de "poder fer". Passar de la lletra petita a la gran acció.

Annatomia del somriure

Se m'acumulen els temes i no sé quin prioritzar aquest cop, i tampoc sé perquè m'ho plantejo així si el mètode "annàrquic" sempre m'ha funcionat per escriure el blog (almenys interiorment, no sé com es veu des de fòra) i no veig perque ara ha de deixar de fer-ho ni entenc perque no puc parar d'escriure com si pensés en veu alta mentre tu deus pensar "no m'interessa aquest rotllo previ".

Un diari de fa uns díes em transporta a l'univers de les lleis de l'atracció, un tal Losier creu que atraiem el que volem i el que no a través de pensaments, paraules, energies. No et diré que no, Losier, em caus bé només perque tampoc creus en les casualitats, per la resta, et deixo en una amigable tela de judici, t'hi pots gronxar i tot.

Un videoclip m'abraça de cap a peus, hi ha abraçades que et cobreixen fins que pots sortir volant com una papallona nova i no podia ser d'una altra persona... una pena que no es pari a considerar el divorci i redecoració de la seva vida les poques vegades que em veu. En fi, de moment us deixo el video al final del blog (si no el colocava a peu de plantilla i en dimensions enormes, es veia tallat...).

La Sara (neboda) està absolutament preciosa, ja sap riure amb la tieta i li regala una nou pensament: aprenem abans a riure que a parlar, el somriure és un dels primers camins de la comunicació. És una de les poques maneres que té la Sara de dir-nos que està a gust amb nosaltres, que s'ho està passant bé. La tieta fins i tot pensa que ja estàs aprenent a imitar-li les expressions de la cara! Ets una passada, petita, però estem a punt d'innundar el blog de babes.

I una altra Sara, una vella amiga d'ànima eternament jove, decideix ballar amb mi apareixent en plena nit de festa... tremenda!

El pare no dorm bé perque K truca cada dia i no se'l pot treure del cap, i per tant vull cuidar-lo, vull encomanar també els somriures al meu pare, perque ell em va ensenyar a somriure a mi.

I jo... això, i jo què? Torno a estar molt contenta. Afegir més paraules seria desdibuixar el significat. Ho van dir en paraules de Shakespeare en aquella inmensa pel.lícula... us ho deixo en imatge.

Somrieu més!

Anna.

El silencio es el mejor heraldo de la alegría.

El llarg i tortuós camí de K

Li diré K, perque tot plegat és tan excesivament greu, que no es pot dir el seu nom... i, un cop se sap la història, ja no importa com es diu.

K és un vell amic del meu pare. Es van conéixer de joves, van compartir la passió pel futbol i el destí, com passa tantes vegades, els va anar dispersant. K va anar a viure a fòra, poc més se'n sabia.

En jubilar-se, K va decidir tornar a l'equip de futbol, aquest cop per entrenar-lo, crec. Unes trucades, si mal no recordo, van ser suficients pel sí unànim dels membres d'un equip que mai havia deixat de ser el seu. K va tornar amb emoció.

No fa massa dies va sentir un dolor estrany i agut al braç. El diagnóstic del metge va ser ràpid i feroç: el mateix càncer que s'havia endut als seus germans petits s'havia instaurant als seus pulmons.

Ell que mai "no havia tingut res", va quedar comprensiblement destrossat.

Començava un necessari primer pas: bateria de proves médiques per analitzar la magnitut de la tragèdia i descartar que no fós encara més cruenta.

Una ressonància ha emés el veredicte més dur possible: el càncer també ha ocupat el cervell de K.

La seva primera reacció ha estat la de tornar al lloc on vivia fins que va tornar per entrenar l'equip, ha de reunir-se amb la seva família. Tot pren una lógica urgéncia per K.

Fa uns minuts mun pare ha tornat del futbol, l'he parat a la porta: "Com està? Què més ha passat? Què ha dit? L'has vist?".

Ha trucat dos cops, primer per comunicar la notícia i després per dir que l'afecció al cervell no li permetia agafar l'avió, per la qual cosa aquesta mateixa tarda marxava en vaixell.

Només una frase "Us estimo molt, però he de tornar amb la meva família".

Mai he vist a K, però des de que ho sé, n'estic estretament a prop... quina deu ser la vivència psicológica d'algú que sap que se'n va...? Hauria preferit no saber-ho?

T'enfonsaràs o tindràs força per viure cada segon?

Si és possible enviar força a algú que ni tansols has vist mai, ara mateix deus estar notant la meva.

Ho sento una i mil vegades.

Tant de bó la vida tingui un resquici de justícia i el temps que tens sigui realment preciós.

Tant de bó puguis fer el que et demana el cor, malgrat la resta del cos.

Tant de bó no fòs veritat.

Bon viatge mar endins, terra enllà. Bona vida.

Sempre podràs tornar a ser jove, al teu terreny de joc.

No tinc paraules, K. Bon viatge...

Retorn al passat present

Aquestes darreres setmanes el blog ha experimentat un procés d'obertura que el reconcilia amb la seva utilitat de sempre: exposar-se; utilitat tan precintada de vegades per la seva autora...

Els i les amigues a qui vaig dirigir el "sort de vosaltres" s'hi han anat reconeixent (encara em falta enviar un parell de mails pels que no ho saben) i el fraggel ha rebut el post que vaig crear per ell el mes passat, com a regal de comiat (deixa l'empresa).

Aquesta setmana he tornat a dir no a les propostes del noi que protagonitza molts dels escandalosos retrets dels que es tenyeixen últimament les parets d'algunes habitacions d'aquesta casa. Dir no és com tallar dolorosament una corda que t'estreny cap a la direcció on ell et vol portar, on tu saps que no pots anar a parar a no ser que estiguis seriosament disposada a fer-te un fart de patir per segons, minuts (màxim dies) d'il.lusió condensada i dolça com la llet que té la mateixa composició (condensada).

I tallar la corda fa mal molt endins, però diuen que salva.

I aquí estic, lluny de la illa on se suposava que hagués naufragat. Resguardada de totes les intempestats de l'amor inconnex (que és com es torna quan un amor impossible lluita per no ser-ho). Preguntant-me si he fet bé, sopesant si valia la pena notar aquell buit a l'estòmac, amb àngels i dimonis superposats al cap en una fervent batalla campal... però una mica més a prop de l'home que camina pel carrer*...

*Referit a un post que vaig publicar al barcelonablogs (web desapareguda) el 23 de Juny del 2005 titulat "D'un home que camina pel carrer".