Propera parada...?

Segueixo arrossegada per les convulsions d’una vida que es revoluciona, per una crisàl.lida que vol córrer, pel ritme d’una rentadora que centrífuga emocions... perquè rodamóns com nosaltres, nena, vam néixer per córrer (Born tu run, altre cop).

Enmig de l’huracà he d’oblidar una persona, buscar la manera de dir-li a una altra que ha de recordar que no tenim cap compromís i comprovar si tu, l’última estació, ets qui somio que siguis.

Per fi una cara que em fa esclatar el somriure, una bogeria semblant a la meva... per fi algú que es mira la vida amb la mateixa cara interrogant que jo poso... però ves a saber.

És tan infinitament d’hora pels dos com ahir era tard per continuar responent-nos preguntes.

Si la vida és mínimament lògica ens ha d’unir la rauxa que compartim, sempre he confiat en el poder dels farts de riure, en la química de l’humor, en l’habilitat irònica de la intel·ligència dels que sabeu que rient es viu tres o quatre vegades més a gust. Però en aquestes coses no hi ha ordre ni concert i no sabrem fins vés a saber quan què passarà amb nosaltres.

M’agradaria que em fessis frenar i em portessis la calma, no t’ho negaré.

Tant de bo sigui al final real aquella enèsima broma teva, amb cara d’anunci de beguda refrescant, dient: “no te’n penediràs”.

La imatge correspon a la pel.lícula d'on trec la idea de la lavadora que centrifuga (recordeu els pensaments del noi quan s'asseu a mirar-la?), una pel.lícula que mostra la velocitat de sentiments com els meus...

Somriu amb mi

Estava pensant tontament per casa i dic: au va, ves a l'ordinador que és el que vols fer i deixa de donar voltes sense sentit. Matitzem: és un matí de ressaca absoluta. Imagineu el post que us està esperant ;)
I això, anava perque m'arrossegava en plan fantasma sense cadenes (i amb pijama de kukutxumusu) per casa i per primer cop m'he adonat que el llit buit que ha deixat un dels meus germans en independitzar-se queda molt a prop de l'ordinador i que, a més, en una de les seves últimes visites, hi ha deixat una maleta al costat que encara duu l'enganxina de l'aeroport - sempre he tingut debilitat per aquestes enganxines - amb les lletres BCN i les bandes fosforites.
Tot plegat no voldria dir res si no fós perque he pensat "amb el que representen aquestes coses ja ho tens gairebé tot": internet, un llit i una maleta.

Internet, un llit i una maleta... traducció simultània: La comunicació, el descans i el viatge. L'obertura al món, el tancament en un mateix i l'expansió. Jo que sé, hi deu haver mil sinònims!

El mal de panxa cedeix i recobro la gana. Toca arròs de malalt: aigüeta, ceba, trocets de patata, fulles de llorer i arròs... què més vull!! I pam! Resulta que hi ha més, aquest cop s'han currat els dominicals, especialment el d'El País. La Rosa Montero mereix un somriure amplíssim per les veritats millor explicades sobre l'amor, molt bó el reportatge de l'alimentació i les emocions... qué bé començar la revista pel final!

I per si faltava alguna cosa, enmig d'una tormenta de frases en una missió d'ajuda psicológica a una incauta amiga de la infantesa que diu que em té com a referent i que em de quedar perque ens em perdut parts importants de les nostres vides, tot i no perdre mai el contacte; em surt una frase que m'ha agradat:

La vida està feta per disóldre's lentament i nosaltres la volem efervescent i con abrefácil

Està encantadorament boja, quina sort que encara hi sigui, com me n'alegro de la seva mania de retrobar-me.

És molt bó poder tenir gent així al voltant, sobre tot per algú com jo, que cada dia constata més a fons que no pot viure sola.

Que soni la música més optimista que he sentit mai. "Grace Kelly" de Mika.

D'un amic que...

Els canvis que experimento han calat tan fons que els testos de personalitat normal i patològica que fem a la facultat em surten invalidats. Això succeeix quan es considera que les respostes no són certes, s'ha intentat donar bona o mala imatge o no és el moment idoni per avaluar la persona perque se sent massa bé o massa malament.

La meva interpretació personal és que el canvi es fragua cada dia i amb una velocitat constant: és impossible poder dir si un tren és bonic o no quan està en marxa, no?

Si jo no em reconec és impossible que els ítems que van dissenyar els primers psicólegs científics em puguin entendre.

Dins d'aquest vertígen va arribar ell amb l'última versió del canvi. Per una ensucrada com jo era molt difícil imaginar una relació com aquesta. Però ahir, asseguts al sofà, recargolats, després d'una marató d'activitats al llit, quan em vaig posar seria i nerviosa, per dir-li que no volia sortir amb ell va somriure i va respondre "Clar, Ani, no cal que siguem res".

De cop em vaig treure un pes de sobre i allà va començar un altre tipus d'intimitat, potser de més endins. Resulta que els dos som molt carinyosos, que no ens ho prenem com una cosa freda ni visceral, però per les dues bandes hi ha coses que fan que no volguem ser més que amics.

Per tant és sensacional. De cop tenim algú amb qui compartir una equació perfecta: sexe, carinyo i amistat. Algú a qui seguir descobrint. Algú amb qui seguir-se barallant per temes polítics. Algú amb qui esperar que arribi l'amor de veritat, allò que realment volem, aquella persona que no sabem on para.

Cançons, canciones, songs

Cómo un túnel sin tren expreso,

porque esta vez se fue con él,

sigo buscando una sonrisa de repente en un bar,

que un llapis mai no dibuixa sense una mà,

las horas no me van a esperar,

don't stop me now,

un món, dues classes de persones,

la va trobar, a una sala mig buida,

et donaria amor si poguéssis tornar-me'n,

somebody to love,

un instante en un álbum, como un resúmen pactado del tiempo,

hey jude,

brindemos, que hoy es siempre todavía,

la palabra precisa, la sonrisa perfecta,

quita ahí, tus labios o la vida,

countin' on a miracle,

someday girl, I don't know when,

tu corazón va a sanar y va a volver a quebrarse,

un collar falso de perlas que nunca vieron el mar,

quién me ha robado el mes de abril,

no respondas ni hagas caso a los subtítulos que bajo mi mirada puedes ver,

miedo a que me tengas miedo...

Probablement si el meu cervell es desenrosqués, prendria la forma del llaç negre que dormia a la panxa dels cassets, que s'enroscava amb un boli bic i donava un plaer increíble d'estirar.

Sempre m'he preguntat perquè encara ara es troben cintes partides per la mitat i amb la maranya de cinta negra envaint qualsevol vorera... què curiós.

M'he deixat tants troços de cançons segurament vitals en la meva história... però és que és impossible escollir una, nombrar un disc "el millor", hi ha massa moments melòdics que s'enganxen a les parets d'un mateix i si arrapen per sempre, com els pòsters que no podem desenganxar de la pared, com les entrades de concerts que acumulen pols al suru in aeternum.

I tot perque ahir vam descobrir el mecanisme per engegar la ràdio que proveeix de sons el vestuari de noies del gimnàs... com que era festa, no hi havia massa gent i dúiem uns minuts pensant que ens faltava alguna cosa per estar completament bé al vestuari... la música, és clar. De cop els segons passen ballant.

Clica aquí per entendre'm millor ;)

Mira per entendre'm millor (estic tant orgullosa d'haver-ho vist en directe!) :