Annalgesia

Tornaré

2011-12-26T17:49:00.000+01:00

Ahir vaig rebre una petita bronca que em recordava que fa mesos que això no s'actualitza... cert!

El més fàcil seria respondre el mateix que vaig dir verbalment: És que no tinc internet a casa. O parlar de totes les coses que han canviat des de l'últim post: no tenia feina, ara en tinc dos; vivia a casa, ara ja m'he independitzat; tenia adsl a full, ara espero una wifi col·lectiva que diuen que instal·laran aviat...

L'essència, però, i tot allò que vull que passi -recordem: "Som el que ens falta"-, segueix intacte. Amb variacions degudes en part a l'atzar, en part a la meva lluita per a ser millor. Però segueixen.

La malaltia que es va instal·lar en la familia ens deixa viure, de moment, i ens està permeten passar unes bones festes. Cosa que aprofito per desitjar-vos a tots plegats.

Al vespre vaig rebre una altra petita bronca per altres històries, i aquest cop el que vaig respondre sí que em serveix íntegrament: "Tornaré".

Abraçades!!!

Sola?!

2011-07-31T21:41:00.002+02:00

He de donar solemnement la raó a tots aquells que em deien que valia la pena fer coses sola. Els he d'agraïr aquest passeig d'avui per la barceloneta, la marató fotogràfica amb i sense Instagram!, la claredat mental, l'alegria callada. A tots ells i al mar barceloní: tremendes gràcies!! Ah! I al meu IPhone jajaj que deia el Sabina que amb un llibre mai s'està sol... I no li trec raó! Però l'Iphone, per estrany que pugui semblar, és un tremendo company de viatge.

He de seguir

2011-06-18T17:04:00.002+02:00

Fa uns dies volia escriure sobre les segones oportunitats, perque semblava que l'enfermetat havia donat una treva a la nostra família. Portàvem mesos molt tranquils; tant, que haviem tornat a oblidar el valor de les coses petites. Tornàvem a preocupar-nos per tonteries i aquestes coses que fa la gent que té motius per a saltar d'alegria, però no ho fa, només va tirant.

Ni tansols una família com la meva pot dir que té motius per al desànim, perque ens queda encara l'esperança que les properes proves surtin bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança, però s'obliden del dolor dels minuts, hores i dies que cal esperar mentre es constata si hi ha o no motius per esperar coses bones.

Mentre espero, he de tirar endavant uns exàmens que no em sento amb forces d'afrontar. De fet, he aguantat amb força fins al moment en que he recordat que mun pare va ser l'únic que, quan va saber que volia fer la segona carrera que ara em costa tant d'acabar, s'hi va posar de cul. Mesos més tard vaig saber que explicava als demés que estava orgullós de mi. Són el tipus de tonteries i contrasentits que es fan quan oblides que no seras aquí per sempre.

Ahir mateix m'insistia en que no perdés més temps i em posés a estudiar pels dos últims exàmens d'aquesta carrera. Per això em rebenta estar-me quedant sense forces per fer-ho. Per això m'he sentat a escriure i a buidar el dolor aquí. Per això, per tot plegat, he de seguir intentant-ho.

Spam a lot

2011-06-01T12:48:00.000+02:00

Si no fòs per l'spam ja no recordaria un dels primers blocs que vaig tenir. Però de tant en tant m'arriba al correu un comentari amb nom ricachón (wow gold) o similar i en entrar al servidor per esborrar-lo, em regala uns minuts de remember when i em recorda que per obra i gràcia de bloc.cat, existeixen unes golfes intactes del meu pensament a la Xarxa.

L'spam té una selecció suposo que aleatòria dels posts on assentar-se, per tant no acostuma a atinar la capsa que vull retirar de les golfes, però abans d'ahir la va clavar amb el post Nostàlgies.

No és que tingui un altre germà que marxa, és que per fí la que marxa sóc jo.

És un moment preciosament extrany. Vida en estat pur. Consciència absoluta del canvi mentre passa davant meu.

I pels que m'hagueu anat llegint: la malaltia que inundava la familia ens ha donat una treva, per tant, l'alleugeriment és immens.

En fi... com que aquest espai sempre el vaig anomenar casa meva i deia veïns als que em solien comentar... deu ser que tanta cosa no canvia ;)

Autopressió

2011-04-17T13:23:00.004+02:00

De vegades et descobreixes no només escrivint per un altre, sinó també per uns altres. I no estic parlant de literatura de postal d'aniversari... ara que hi penso tampoc estic parlant de literatura.

Un dia algú em va dir que perquè no intentava escriure com a hobby, sense angoixar-me més enllà. Quan et vingui de gust ho fas, igual que jugar a cartes o fer un pastís. És tant obvi com revelador que ningú s'atabala perquè fa massa temps que no juga a la escoba. La cosa és que ni en aquell moment ni mai he pogut aplicar-me aquell saníssim consell.

I no identifico perquè: no tinc cap trauma per no dedicar-me a això, no em sembla que no avanci... però per alguna raó - que existeix tant si la trobo com si no - tinc arrapada als teixits cerebrals la idea que he d'escriure, que he de fer alguna cosa seriosa amb això i... no ho faig.

Ventures i desventures de la jove Educadora 1

2011-04-12T11:11:00.001+02:00

Fa uns 10 anys que vaig acabar el 2on de Batxillerat espantada perquè la bona estudiant que era de tota la vida, havia hagut de repetir-lo... hermanos, rasguémonos las vestiduras!! ;) Dic espantada perquè a casa era un semi-drama nacional i perquè tot plegat jo ho digeria amb grans dosis d'autobronca.

Tot plegat va fer que m'alarmés i, per tant, reaccionés buscant una germana petita de la carrera que volia fer; això és, vaig fer Educació Social enlloc de Psicologia. Com que la vaig treure en els tres anys que dura, va poder tornar a sortir a la llum l'orgull que em proporciona la part aragonesa del meu torrent sanguini i vaig pensar: saps què? Fem-ho! Al mateix temps que feia els papers per l'obtenció de la Diplomatura en Educació Social, vaig fer els de la inscripció a Psicologia. Total... no havia ni de sortir del Campus.

Tirant de sangre maña i de seny català, vaig treure'm la segona carrera mentre treballava. Em vaig convertir per moments en una jove exemplar que es pagava soleta una segona carrera; però clar, vaig assabentar-me per altres que a casa em veien així... fer-m'ho saber? mai! Pedagogia hereva de la letra con sangre entra??

Seguint amb la filosofia exemplar vaig anar promocionant en una empresa, sacrificant-me primer a agafar trucades com un autèntic lloro de repetició enmig d'un Call center per acabar sent Formadora, que era el que volia realment i, fins i tot, jefecilla, fins que la gerència em va donar la patada, of course.

Enmig d'aquesta història, vaig oblidar l'Educació Social... però tothom sap que els temps de crisi (post-patada empresarial) poden ser moments d'oportunitat... CONTINUARÀ...

Pujo i us explico...

2011-03-27T14:01:00.000+02:00

"Alaaa"- cridaríeu si ho sabéssiu - i tindríeu raó. No seria per a res desmesurada la vostra reacció si coneguéssiu el meu nou objectiu... que en realitat no és nou, però porta anys llum sota capes d'altres coses.

A hores d'ara ja hauria d'estar descrivint l'objectiu, però seria com acabar una sèrie enmig de la primera temporada, no? Doneu-me un marge de misteri,va ;)

Ben pensat... si aconsegueixo una cosa més petita... sempre podré dir-vos que era just allò i, per dins, pensar allò que diuen, que el que importa és el caminet...ehem... que jo no dic que no sigui cert, eh, oju...

Voteu el meu relat!

2011-02-25T12:24:00.000+01:00

Veïns bloggers!!

M'he presentat a un concurs de relats sobre petons que funciona en gran part a través de les votacions que els lectors en fan a través de Facebook.
El meu relat el trobareu aquí i, si us agrada, podeu votar-lo!

Moltes gràcies!!

Anna.

La ràdio i jo

2011-02-20T12:45:00.000+01:00

Ahir me'n vaig adonar que, si tornés a començar, lluitaria per a treballar a la ràdio. Per ser locutora.

Des d'ahir que sé que hauria d'haver continuat a la ràdio del poble. No em cridava l'atenció la carrera de periodista, però m'emocionava la llumeta vermella del directe, tot i ser a una ràdio local. Saber que no em podia equivocar, perque els oients em sentien al mateix temps que parlava.

Un temps després, com que les noies del Templera matinera no èrem precisament prime time, ens van donar més temps però vam haver d'emetre el magazine grabat... i no era el mateix, però fèiem ràdio.

Vaig reclutar les meves millors amigues d'aquells anys, alguns llibres, molts dominicals i amb tot el desordre de la post-adolescència, vam aguantar unes cinc temporades d'espontaneitat FM.

Ara, des de fa uns mesos, no sé què faria sense l'ofici de viure, el matí d'en Fuentes, el matí d'en Basté i, sobretot, amb el Versió d'en Clapés, les increíbles competències dels Òscars i l'energia de l'equip de La segona hora.

La ràdio, que per a mi era una font de nervis, de rauxa... Ara esdevé una companyia serena i guaridora, entre visita i visita a l'hospital.

Un dia em van dir que jo havia nascut per a comunicar... merda! hauria d'haver...

Partícules

2011-01-28T22:59:00.000+01:00

De vegades les fites ténen mides microscòpiques i resultats de mida molt augmentada, en un petit camp d'èxit. Aquest embolic no és més que una mini-explicació d'un consell que em va donar una ex-companya de feina.

Fa anys era ella qui havia de conviure amb la enfermetat d'un familiar, li vaig dir que donés quatre idees que em poguéssin servir i em va explicar que havia de reduir al mínim els objectius, però buscar-los cada dia.

Fer riure algú que està greu és un miniobjectiu colosal. Ho acabo d'aconseguir, avui, i és bonic. Han parlat de Francesc Macià a la tele i li he dit: "mira, aquest és el tio que va copiar el nom de la plaça!!". Tremenda parida, però he aconseguit un somriure llarg, o un riure curt.

Fa una estona ell, que no callava però ara gairebé no parla, ha dit la paraula "mejunje" i això tan estranyament minúscul, m'ha fet gràcia. En la seva veu, hi ha paraules que em sónen especialment bé.

Reconec que això d'en Macià no és cap proesa humorística... veurem si estic més inspirada demà... ;)

Aprenent a recordar

2011-01-19T19:06:00.000+01:00

La vida s'atura quan un familiar molt proper emmalalteix. Es paren alegries que per qüotidianes havien perdut el valor. Es deté molta màgia... però s'aprén increíblement, molt ràpid. La possibilitat que la vida d'un ésser estimat es perdi, accelera el valor de totes les vides del seu voltant, incloent la pròpia. Es decanten a l'alça valors devaluats per un desgast que és impossible d'advertir quan totes et ponen.

Els mals de cap aliens que s'escolten als vagons de metro, que t'expliquen propis i estranys i que veus a la tele et generen ganes de cridar: ei! saps que ho tens tot i no veus res!!!???.

La malatia, penses primer, hauria d'estar prohibida. Poc a poc, sense deixar aquesta opinió, comences a entendre que realment estàves aquí simplement per aprendre; probablement per a aprendre a ser feliç, però per aprendre al cap i a la fi.

Entens al peu de la lletra el discurs de Frankl, entens d'una vegada per totes el perquè de tot plegat. Qualsevol metafísica et sembla una obvietat. I Darwin esdevé definitivament el geni dels genis, perquè no et queda cap altre remei que adaptar-te, com humanament pots, a l'horror que era d'altres famílies i ara tens a casa.

I si... creieu-me que és cert allò de "et pot passar a tu", i creieu-me que, si no esteu en una situació realment semblant a la meva, us van tant bé les coses que no ho veieu.

Recordeu a cada pas que res no és etern, no oblideu tampoc que "això també passarà", sigui bó o dolent. I aprecieu cada respir. Però de veritat, no només quan torneu a veure Ameliè, no només quan estalleu a riure... també a la cua del supermercat, també enmig d'un examen, també quan tingueu mal de cap o us deixi la parella.

Petit dilema

2010-12-17T22:31:00.001+01:00

Doncs sí sí... ara tinc un petit dilema. Concretament des de que vaig obrir el blog en castellà; em plantejo què fer: traduir el que escric allà i aquí, de manera que els continguts sempre siguin els mateixos i a més jo adquireixi un nivell descomunal en l'àrea cerebral dedicada a la traducció - que no existeix com a tal, si mal no recordo - o bé acceptar una petita qüota d'esquizofrènia que podria ser menys descabellada del que sembla... depèn de què em surt en castellà i hi ha coses que probablement només expressaria en la llengua que faig servir per pensar, i per tant, per parlar-me a mi mateixa...

... bilingüisme creatiu? bogeria? temps lliure? ganes de complicar-se la vida?... boh, chi lo sà...

Link annalgèsic

2010-12-15T13:11:00.002+01:00

He començat a transmetre ones annalgèsiques en castellà...

Jo ho faria diferent...

2010-11-18T14:50:00.000+01:00

Deixant de banda la meva ingent decepció universitària, fa temps que detecto que hi ha moltes coses que no es poden aprendre en una aula. No només emocions o coses molt intangibles, també succeeix amb temes enganxats amb superglue a l'ABC de cada professió. Una d'ells em ve al cap diàriament. L'he après veient la serietat de les consultes i els ambients asèptics d'un gabinet psicològic professionals. El tema o idea és:

Al psicòleg, un pacient s'hi ha de poder divertir.

Lluny de lamentar-ho, el psicòleg ha d'agraïr no tenir la potestat de receptar psicofàrmacs i, en el seu lloc, ha de receptar enginy mental, cultura, tradicions, gràcia, talent... el del pacient, sí sí, però també el propi.

Fa temps que busco els dos exemplars de cineteràpia per tenir-los algun dia sota la taula del meu despatx. On hi haurà també cd's, dvd's, accès a internet amb pantalla movible cap al prisma del pacient. En definitiva: colors, olors, sabors... sentits.

Penso que s'equivoca qui pretengui curar l'ànima amb menys.

Les parets parlen

2010-11-04T15:09:00.000+01:00

De entendre les pseudo-imbecilitats d'un company d'autocar a provar de digerir les reaccions injustes d'una familiar, hi ha un bon tros. A la vida de moltíssima gent hi ha peces d'acer que s'enganxen a las rodes que arrosseguen i que fan encara més estúpides les estupideses - valgui o no la redundància- d'alguns.

Quan entendrem que la vida va tan en serio que cal saber prendre-se-la en broma? Què necessitem que ens passi per captar, dia a dia, que no som immortals i que, a més, tenim una certa obligació a superar-nos? Quan separarem l'exigència de l'angoixa?

Estar fent pràctiques en un gabinet de Psicologia m'està ensenyant coses que no podia preveure. Entre d'altres coses perquè tampoc podia imaginar-me que m'arribarien en el context del moment que estic vivint. Si dono detalls, ens tirem aquí fins demà, i ja se sap que "tots tenim coses", no voldria que féssiu tard enlloc.

He après que em donen ganes de traspassar la porta on la psicòloga titular exerceix, i no per donar el meu parer (que també), no per poder explicar als pacients els resultats de les proves que jo he corregit (que també), sinó sobretot per poder dir que el seu problema no és tan gros.

I això, us ho juro, mai de la vida hagués pensat que ho veuria com ho veig. Sense perdre el respecte pels dolors, fòbies i incomprensions de ningú - això mai!- em canso de parar l'orella i sentir, a l'altra banda de la paret i barallant-me amb el maleït fil musical, coses que no haurien d'impedir ser feliç a ningú.

Mecànica social d'un autocar

2010-10-28T14:14:00.000+02:00

Com que aviat toca examen, arrossego des de fa díes el llibre "Psicologia del llenguatge i la comunicació". La poca gent que aconsegueix llegir el títol en veure'm entrar al bus o pel carrer, deu pensar per moments que el llibre és apassionant, sense saber que, de fet, la única cosa mínimament interessant del llibre és el títol.

Una cosa semblant passa també amb les relacions socials, de vegades. En saber-ne la realitat de fons, et decepcionen. En realitat, la meva negativitat en aquest sentit, té nom propi. Un nom que vaig conéixer la primera vegada que vaig haver d'agafar l'autocar que em porta a fer de psicòloga en pràctiques. Tant se val on vaig i qui és, el que voldria transmetre és un seguit de situacions, que prefereixo que no siguin cercables a Google.

Els cinc primers minuts d'estrena d'autocar i destí de pràctiques ja sabia el nom del passatger del primer seient, que era passatger habitual i que semblava hipersociable. No calia ser Einstein: tenia molt bona relació amb el conductor i aquest li repetía el nom cada cinc nanosegons.

Tinc la mala costum de considerar que les coses susceptibles de convertir-se en rutina, com la feina, els vitages en transport públic o les relacions, són millors si se les amenitza amb bona predisposició quant a sociabilitat, amb ganes de ser positiu i de compartir. És per això que vaig pensar que, independentment del fet que fòs més o menys agraciat -que ho és-, tenir un company de viatge xerraire i positiu podria ser un bon alicient antirrutina.

Vaig activar durant tres o quatre díes el suggerent "bon dia" personalitzat com a l'ocupant del seient 1. No només va respondre amb educació i gràcia, sino que em va atorgar el títol de viatgera experimentada en pocs díes, recorrent a mi un dia que l'autocar ens feia esperar massa, per a consultes diverses, del tipus: "Ei hola, no ha passat encara, no? segur, eh". Que dubtés de mi, és absolutament accessori: "Però segur, eh¿? Quina hora dius que era quan ha anat a agafar els de la plaça? si?".

Uns díes després, jo era a l'estació esperant l'autocar de tornada a Barcelona, quan va baixar amb una nena d'uns tres anys. Li repetia "va, que anem a veure la iaia!". Jo mirava somrient la nena petita mentre esperava que alcés el cap per a saludar-lo. No només no ho feia sinò que vaig intuir que la desviació de la mirada era intencionadíssima, estava vermell com un pebrot.

No sé què em va sorprendre més, si la seva fòbia a la paternitat o el fet que, de l'endemà en endavant, no ha tornat a saludar-me. Em mira de lluny amb una expressió que crida "em molestes".

En situacions semblants, jo no acostumo a retirar la salutació, per més que no em responguin, perque penso que així queda clar que la maleducada no sóc jo. Però en aquest cas he fet una excepció. M'indigna tanta tonteria... què en penseu??!!

Nou anys després...

2010-10-17T20:32:00.001+02:00

Avui he despenjat un pòster que era fixe en l'onze titular indiscutible de la meva paret; des de fa 9 anys. Després de pensar-ho en diferents moments durant força temps, un segon ha bastat per fer efectiva una acció que en principi es preveia lleugerament dolorosa o fortament melancòlica. Segons i fóra... estimat pòster de Moulin Rouge. Sí, de la pel·lícula protagonitzada pels immensos Kidman i McGregor, dirigits per un Luhrmann que hagués atansat nivells de semidéu de no ser pels 15 histèrics minuts inicials del film.

No és pel retard en mostrar el talent, que he fet fóra un referent mural del meu món. És perquè m'he emprenyat amb l'amor i aquesta peli simbolitza el que crec quan hi crec. I ara no. Ara fa temps que no hi crec.

Aquests últims dies, més que amb l'amor, m'he encabronat amb les il·lusions, perquè ja està bé, no saber portar ni el nom! O portar-lo tant bé que fereix de notar-ho... és a dir... Constatar que les il·lusions tenen entre el seu significat una accepció il·lusòria, una confusió, un error.

Il·lusa o no, jo m'he cansat de pensar que determinades coses són possibles. També d'aguantar veïns de trajecte poc suportables (proper post). Si no puc tenir ni tres quarts del que somiava, pareu que em baixo. I si exagero, ja se'm passarà; mentretant, hauré fet "acopio de fuerzas".

I un pòster tant ensucrat entre tanta cella tensa, què vols que et digui...

Espero que s'apreciï l'espai que ocupava el pòster...

Per twitter, mar i aire

2010-09-24T20:19:00.000+02:00

Ara fer-se sentir es diu visibilitat, el món és 2.0 i si no ets a Twitter, no ets. No ho dic amb recel, al contrari, em declaro desde ja una viciada gairebé orgullosa de ser-ho, sense més perquè ni com.

Encara recordo les primeres visites a la xarxa que m'ha retingut entre els seus fils. Va ser quan la biblioteca del poble va posar el primer pc amb internet, tenia la velocitat dels picapiedra i moltes trabes per accedir, esperant a que no sé quants veïns apuntats a la llista per davant teu, sortíssin de les urpes del vici disfressat de consulta.

Recordo també arribar a casa i competir pel temps on-line amb els germans que encara vivien a casa els pares i que remugàven quan s'excedien del temps raonable i la petita feia sonar només per ella el jurrrumpiiiim aquell dels primers mòdems.

Haurà plogut des de llavors fins que descobreixo que un blog sense finestres a la tafanera i altres tweets no és un blog, però la passió és la mateixa.

P.D. Que consti que el títol no és meu, el vaig sentir en una de les meves passions retrobades: la ràdio. Qüestió d'antenes i xarxes...

Envejant d'aprop un estrany llunyà

2010-09-04T14:37:00.000+02:00

Tinc un cosí amb el que no tinc pràcticament relació. Deu tenir uns quatre o cinc anys més que jo i no viu massa lluny, però sempre hem estat molt distants a nivell relacional.

No escric sobre ell perque desitgi cap canvi en aquest sentit ni per queixar-me'n ni per analitzar el nostre vincle, està bé com està.

En parlo perque avui he caigut en una diferéncia entre els dos que ara mateix es converteix en crucial per a mi: ell va saber aviat què volia ser/fer a la vida, i en quan té clara una cosa li dedica quantitats ingents d'energia pràctica i creativa, i ho tira endavant.

Jo, en canvi, tot i que pel meu itinerari formatiu no se'n pugui deduir cap indici, no sé per on vaig. La meva motivació per les coses balla com una baldufa i decau com un pèndul desencisat. Puc començar mil històries amb passió però ni una activa la meva constància, res no dura...

De quan els minuts pesen...

2010-08-24T20:47:00.000+02:00

Em perdo... sense dramatismes, però em perdo. Cada dia torno a començar a pesar de les poques i desesperançadores ofertes laborals. Intento organitzar els díes d'un estiu inactiu, d'un any al revés: he tingut vacances tot l'any (erasmus) i inactivitat estiuenca. Com he tingut recursos econòmics mentre tenia vacances i no en tinc gens en arribar...

No és ni productiu ni just queixar-se, perqué resulta que és una aventura massa preuada la poderosa opció de tornar a començar realment, però hi ha moments, com aquest, en que es creuen els cables de l'ànim.

Mostrar-me, sense por...!!?!!

2010-08-20T11:51:00.001+02:00

He conegut sovint persones que no ténen cap tipus de por ni cap nivell de vergonya per mostrar el que fan. Gent que escriu, fa música, canta o actúa amb l'alegria de fer-ho i mostrar-ho sense embuts ni menjades de tarru.

Òbviament els admiro per molts motius però sobretot perque he amagat durant anys aquest blog a gent molt propera per un ingent sentit del ridícul, potser desmesurat... no ho sé...

Ara em plantejo si obrir el teló i demostrar que estic viva, com el noi de l'anunci (del 3xl) però crec que hauria d'iniciar un blog amb un altre format, perque he parlat de coses massa personals...

... O estic tornant a amagar-me? Us mareja tant de canvi d'escala de veïns? Algú em llegeix encara¿?¿ jajaja.

Il·lumineu-me, família!!! xD

Terrassa tancada

2010-08-12T12:11:00.000+02:00

He decidit eliminar el blog "Por si nunca tengo terraza" que dedicaba a un relat fictici que anava alimentant -amb molt poca constància, això és veritat...- que no generava cap tipus d'interacció i per tant em donava, mai millor dit, més pena que glòria.

He considerat que, per a mantenir on-line continguts ficticis escrits per a mi que no ténen feed-back, és preferible guardar-los per a possibles concursos literaris que solen posar com a condició que els escrits no s'usin en cap altra plataforma.

Va ser una molt bona terrassa mientras duró.

Moment clau!

2010-08-04T12:12:00.000+02:00

Moltes vegades no els veiem venir, els moments en els que havíem de decidir o d'actuar o posicionar-nos i no ho vam acabar de fer, se sol aprendre després, amb distància. Et veus com en un reportatge de tu mateix, t'auto-recordes, i dius... et dius qualsevol cosa que comença per hauria.

I d'alguna manera ens excusa el no veure-les venir, entre les capacitats humanes no existeix la de veure's des de fòra com en un teatre vivencial, a no ser que ho facis des del record mental que ja hem contemplat.

Però jo crec que em trobo en un moment en que sí pots anticipar-te, un moment que qui no ha passat està per passar-hi o ja se'l va trobar... un lloc del temps, per tant, inevitable. Un moment clau, determinant.

Ja no val allò de què vols ser de gran; ni tan sols els hauria, tampoc els potser més endavant. El moment és ara i el lloc és aquí.

AHORA. (No conec els nois del vídeo però era l'únic que recollia la intro de l'Ismael Serrano).

Promotora d'artistes?!!

2010-08-02T10:50:00.000+02:00

Hi ha poques coses divertides de buscar feina amb urgència, però sense dubte n'hi ha. Al marge d'errors en la redacció de llocs on anar a treballar - sant joan desvern?- o faltes d'ortografia en el redactat d'ofertes que demanen master-en-tot-i-més, et trobes també amb ofertes que et permeten imaginar-te un futur, com a mínim, divertit.

Perqué primer optes per cercar només allò que respon a les coses que has estudiat o a les feines anteriors. I mai menys que allò i allò altre. Però si la necessitat d'ingressos apreta... comences a ampliar sospitosament el camp de recerca i pam! Potser que de cop descobreixis que podríes representar artistes, per la qual cosa et demanen aptituts més que títols i ser amant de la música... fet!!!

Nois, m'he explaiat i ensucrat en la descripció de motius pels quals l'empresa m'hauria de voler entre les seves files, o bambalines. Lo he dao tó en el escenario. A veure què passa!! ;)

La vida anava "en sèrio"

2010-07-31T18:10:00.000+02:00

Tant de bó tot es resumís en la típica construcció social de "crisi" passatgera perque resulta que me'n queden dos per fer trenta, això voldria dir que no estaria vivint l'enfermetat d'un familiar tant proper i que, per tant, estaria pràcticament fent broma.

No hi ha més d'un dia de treva, sembla ser, ahir nit fèia bromes sobre la proximitat dels trenta i avui ja torna el pànic de l'enfermetat i la realitat senzillament et colpeja a tanta velocitat que sents el seu impacte molt abans de rebre el cop i et deixa anar que la vida és també això, i que vagis aprenent.

S'activa una casella cerebral que t'indica que oblides massa sovint la sort que tens de poder riure, tenir estones de petiteses en calma, etc. Però sobretot, et recrimina constantment que et preocupes per xorrades i que oblides què és realment important.

Quan sembla que les constants s'estabilitzen vas lentament tornant a oblidar...

Tornant a casa

2010-06-20T19:32:00.000+02:00

Helen Hunt mostra la tristesa ocular més nostàlgica que he vist mai en una pantalla, mentre a fòra segueix plovent i el cafè amb llet em sembla glòria. Descobreixo Bonnie Rait en els títols de crèdit que deixo còrrer com a mostra d'una de les meves inesperades noves aficions. L'estada a Itàlia està acabant i és el que els amics que he trobat aquí i jo mateixa volem realment. Òbviament existeix l'ambivalència de sentiments habitual en aquestes situacions. Crec que l'erasmus, almenys el de mig curs, hauria de ser obligatori per absolutament tothom.

Sigui com sigui és hora de tornar a casa, probablement mai ho havia volgut tant. Tot i que també molt probablement enyoraré moments, llocs i persones. Sobretot persones, quanta raó tenia Luppi a "Martín(hache)" en dir que "la patria son las personas". Una de les coses que envejo dels italians és el seu convençut i insistent amor per la seva patria. Encara que la Lega Nord sumi punts a favor de l'independència de la part nord i central sota el nom de "Padania", seria una pena, Itàlia és també terrona, entranyablement terrona (els del nord anomenen Terroni, camperols, als del sud. Aquests últims els responen amb l'apelatiu Polentoni, perque solen menjar polenta, una espècie de pasta de farina).

Jo em sento encara més catalana que abans, però no m'acaba de convéncer el nacionalisme català, encara menys l'espanyol. Així que no sento com a meva la bandera espanyola i em fa aquesta mitja enveja que deia observar que la bandera italiana no mostra ni el més mínim dubte ni a terroni ni a polentoni. I els primers partits del mundial són una excusa més que justificada per omplir la ciutat de banderes per animar la nazionale. No cal ni que guanyin ni que hi siguin a prop, el fet de començar el mundial els sembla més que suficient.

Tinc moltes ganes de tornar a començar a casa meva, lluny d'aquesta ciutat rodejada de bosc i montanyes, amb un clima impossible. Però sabent que deixo en el seu casc antic una part del meu cor.

El galet màgic - il.lusió òptica - Fotolog

2010-04-13T00:25:00.000+02:00

El galet màgic - il.lusió òptica - Fotolog

El lloc on em menjo el cap ;)

2010-04-12T23:42:00.000+02:00

Bon vespre des d'un menjador. Senyors i senyores, a l'habitació del costat hi ha dos persones donant-se petons i esclatant a riure perque entre ells ha començat una història d'amor i passió que seria perfecte de no ser perque la companyia de pis, que está al menjador, va estar enamorada perduda del noi que segueix a l'habitació donant-se petons i esclatant de riure.

La vida és estranya i de vegades té molt de sentit de l'humor, probablement perque ens pretén ensenyar coses. No ho entenc ni jo, que estic al menjador, però ja m'és igual. Segons Freud estic escribint això per somatitzar, segurament. Però... podria explicar-me el doctor Freud perquè és la primera vegada a la vida que passo pàgina amb aquesta velocitat?

a) Perquè inconscientment he notat que el noi no valia tant la pena?

b) Perquè em faig gran?

c) Perque el meu cervell és plàstic i per tant s'adapta al que l'envolta?

d) Perquè m'estic tornant boja?

Enmig de l'erasmus les coses canvien artificialment ràpid o sóc jo que he canviat?

No tinc respostes i no m'estressa especialment no tenir-ne. Probablement tot això està passant perque fa uns díes vaig pensar en que pot ser que hagi perdut anys degut a les meves cabòries. Sóc partidària de deixar temps de recuperació al nostre cap quan van maldades, pel que sigui, però, la meva inexperiència vital em va fer exagerar l'espai temporal i ara veig, propera a la crisi dels trenta, que no valia la pena donar-li tant a la closca i fer-ho desaprofitant la vida que tinc davant.

Aquí convisc amb gent bastant mediocre però també amb persones que no oblidaré mai per la seva qualitat humana i per la seva capacitat de disfrutar cada moment i d'alguna manera vull que se'm contagii la seva manera de ser i de fer, que en certa manera tambè era la meva fa uns anys.

Companys... ara estan tots dos ara davant meu, han decidit deixar de banda l'amor per compartir begudes amb mi... com diuen els Lax'n'busto: què boig el món!

Porca misèria!

2010-04-08T18:00:00.000+02:00

La vida pot canviar en segons, minuts o setmanes. I un cop canviada, de fet, es perd una mica la noció del temps. Però segurament això succeeix quan canvia per bé... Quan no, com és el cas, saps perfectament que ha estat una setmana.

En una setmana els dolços se m'han fet indigestos, no entraré massa en detalls però, com diuen els amics de veritat que em queden per aquí: me han caído "pijorros" por todos lados. La definició canària, extremenya i gallega de "pijorro" seria potser punyalada per l'esquena. Però ténen la brillant i saníssima habilitat de transformar les més dures traicions en humor suau i acollidor. D'ells aprenc cada dia què vol dir la paraula amistat i amor, tant devaluada per altres. Aprenc tambè, per tant, a no traïr les paraules.

Per altra banda, continua la meva lluita interna... ho he dit en singular? Vaja... lluiteS interneS!

Engoleixo veritables sobredosis de "L'ofici de viure", llegeixo psicologia, intento que la PNL endolceixi la meva veueta interior, però ni així aconsegueixo aprimar al país de les tentacions culinàries per excel.lència... o potser seran les metàfores que no deixo d'usar les que m'engreixen?

El bon temps ha arribat a la ciutat més freda que conec, i m'enganxa empatxada i amb sobrepés físic i psicológic.

Vaig pensar al poc d'arribar que probablement no tornaria a Barcelona la mateixa persona que havia marxat, però no em referia a que no cabés per les portes del tren.

Senyors i senyores: d'aquesta me n'en surto! Com? Es veurà! S'accepten propostes... lights, és clar.

Cazzi amari

2010-03-11T13:34:00.000+01:00

No paro de dir als italians, en part per habituar-me, que queden només tres mesos i mig d'Erasmus. Tot queda a flor de pell, tot es viu emotivament. Penso en la vida que ve després com una espècie de monstre amistós: no és que vulgui estar amb un monstre, però tampoc l'evitaria.

Em parlen, parlem de les properes coses a fer, dels pròxims llocs a visitar... i sé que al final ho viuré feliçment, però de moment ho sento tot com "l'abans de marxar".

Sé que aquella mitja hora que es deixa perdre sempre davant la porta d'embarcament, aquell moment just on realment comença l'aventura, vaig pensar que estava orgullosa del pas que estava a punt de donar, i ho mantinc. Fins i tot en aquell moment s'aprenen coses, allà vaig aprendre que als aeroports no només es comencen i acaben vacances, no només es compleixen deures laborals: a l'aeroport comencen vides noves, si t'atures veus cares de persones a punt de canviar. S'olora l'emoció congelada dels rostres i els batecs en estèreo. La por de perdre el vol és una excusa dels nostres cervells.

En aquest menjador he passat milions de vides, la meva habitació d'aquí està més impregnada de la meva essència que totes les que hagi pogut tenir a Barcelona (per altra banda, mai abans havia dit tant el nom de la meva ciutat).

Et "preparen" per fer nous amics, pel fet que tot serà nou... no és que s'equivoquin, però ningú et diu que a fòra, en realitat, et trobaràs a tu mateixa.

Un italià va dir-li a una italiana: "Il momento in cui Anna se ne va... mamma mia sarano cazzi amari". Podríem traduir-ho per "coses o assumptes amargs". Dolços com són, tambè a mi se'm farà indigest el moment de deixar-los aquí.

Ho sé que tinc l'encàrreg indirecte d'aprofitar el moment, de seguir disfrutant, però només veig el vell tren que s'endinsa entre boscos humits només comparables als prats espessos del País Basc, se'm repeteix la imatge del tren vell que se m'emporta al món real.

Demà és dilluns

2010-02-14T19:23:00.001+01:00

He perdut el compte de les vegades que torno a començar i/o em reinvento. Però què carai, cal fer-ho.

No és que sigui diumenge i tingui el síndrome "dilluns començo", és que m'he descomptat dels dilluns que fa que he de començar. Qui sap si demà hi torno, qui sap si demà cedeixo a la rutina que jo mateixa admeto... chi lo sà.

Com agraeixo aquell dilluns - que no sé quin dia era - en que vaig decidir aventurar-me a venir a Itàlia. Com agraeixo el cop de sort que em va portar al destí més estrany, en les condicions més estranyes... Com me n'alegro d'estar prou boja com per haver pensat "estic aquí per alguna raó" i, sobretot, després de tanta ansietat per decidir: com me n'alegro d'haver-me dit "em quedo".

No és que passin coses meteòriques, no és un no parar de res: pateixo, ric, m'enamoro, em decepciono, passo molt de fred, m'emprenyo, em tranquil.litzo... i passi el que passi surto al carrer i sóc lliure entre aquests carrers de pedra mal fets.

L'italià m'encanta, mai aprendre una llengua m'ha resultat tant apassionant. De vegades no recordo ni els motius que em fan estar bé, però hi són. Només em falta aprofitar per superar-me, per créixer com a persona... un dilluns d'aquests...

El meu Erasmus

2009-11-21T13:03:00.008+01:00

No és la millor imatge del món... però és la meva. No és el millor Erasmus del món - alguns me l'havien pintat com un autèntic oasi - però és el meu... molt millor dit: està sent el meu. I com em van dir per aquí: è una volta in la vita!

La veritat és que jo tenia por de la primera setmana, i va resultar ser la millor. Potser era previsible que fos així, però realment jo no ho esperava. Amb la distancia es veu com a més previsible l’efervescència que tothom va deixar anar en trobar-nos, en descobrir la petita ciutat, en relacionar-se amb els demés.

En tot el que feien mostraven la cara més amable que posseeixen, però les setmanes següents van anar destapant aquells que només mostraven una part de la cara, o una cara que té poc a veure amb la real.

Des que vaig arribar he viscut moltes coses, però per treure'n una de les positives, diré que em sento des que esperava a la terminal d' El Prat fins avui, molt orgullosa d'haver fet aquest pas i d'haver-lo fet sola. Ara bé, si d'alguna cosa em sento veritablement orgullosa és de saber del cert que la cara que vaig mostrar aquella primera setmana és la mateixa que mostro avui i la que veuríeu qualsevol dels que no em coneixeu si avui ens presentessin.

Sempre he valorat l'autenticitat com a quelcom remarcable però alhora pensava que era pròpia de gairebé tothom... santa innocència... estic aprenent que, tampoc en això, no hi ha un pam de net!

Òbviament no tot són queixes, també sé que al Juny me'n portaré amics de veritat del Sud d'Itàlia (tant d’origen espanyol com autòctons), sé que tinc molta sort de poder estar un any "in giro", assaborint un país que em porta enamorant des de gairebé sempre amb la sort de qui té temps... Pompeia, Nàpols, Roma a fons, Bari, Termoli... i tot el que queda!

Si no ho heu fet, us recomano enormement que assaboriu Roma fins l'últim detall i que baixeu un dia a Pompeia, un dia assoleiat que us permeti veure des de la circumvesubiana (metro exterior) Capri a una banda i el Vesuvi a l'altra... us quedareu sense paraules!

No obvieu, tot i que us rebenti com a mi, el museu vaticà... em van caure les llàgrimes a la Capella Sixtina i em va anar de poc davant l'Escola d'Atenes...

Arrivederci veïns!!! ;)

Escapar amb calma

2009-10-18T13:12:00.003+02:00

Avui fa 23 díes que sóc d'Erasmus, com sabeu al sud d'Itàlia. Potser perque ahir no va ser una de les grans nits que hem viscut per aquí, avui han quedat inaugurades les meves ganes de tancar-me dins una closca de cargol i escriure aquí de nou.

Mun pare està ingressat perque el seu cor segueix fent de les seves i això, lluny de casa, per molt bé que t'ho passis, per moltes experiències que et fan espabilar i crèixer... pesa, i pesa molt.

Avui m'he llevat amb moltes ganes d'escoltar Sau i amb la idea del Forward, la tecla típica que tots hem vist algún cop com a ffwd, com a símbol de les ganes de passar ràpid per certes coses. Seria boníssim poder-la clicar per passar per alt cançons que no interessa que escolti el nostre fil musical interior.

Sortirà el sol, ho sé, però de moment... calma i forward!

Petons!

Via Benevento, 20

2009-09-22T12:53:00.005+02:00

Aquest és l'escrit que vaig entregar, entre d'altres fulls personalitzats, als amics que van venir a la meva festa de comiat. Vodria compartir-ho també amb vosaltres, veins bloggers:

Vaig trepitjat Itàlia per primer cop l’1 de Febrer de 1999, Firenze (Florència) per ser més exactes.
Hi anava amb un viatge de l’Institut per celebrar el final de l’antic BUP que algunes de les que sou aquí veu compartir amb mi directa o indirectament.
Firenze va ser la primera de les meves tres opcions el curs passat, quan vaig omplir la sol·licitud per marxar d’Erasmus. O potser la segona, perquè La Sapienza –facultat central de Roma – em feia tanta o més il·lusió. Finalment, per tradició universitària, vaig escriure Bologna.
Recordo el moment d’entregar el full… Si hagués tingut mínima confiança amb el secretari de la facultat, hagués tancat el ulls i li hagués entregat el paper mig cridant “ñiiiiiii” (feia cosa, vaja…).
Però tant aleshores com ara mateix, tinc clar que tot plegat ho he fet per deixar de trair la noia que va trucar sa mare des de Florència i li va dir: “Em vull quedar aquí”. Que és la mateixa que tenia el cor accelerat quan els companys d’algú que estava a l’estranger li deien: “Hay sitio y puedes estudiar aquí… si quieres quedarte…”. La mateixa que bavejava quan algú li deia “me’n vaig a…”.
El resultat d’aquell paper de sol·licitud va ser completament denegat; dic completament perquè no se’m concedia plaça ni a Firenze, ni a Roma, ni a Bologna. He de reconèixer que vaig respirar tranquil·la… Jo havia intentat fer contenta aquella noia i acallar tots els anys que duia donant pel sac pel meu cap, i a més em quedava tranquil·leta a caseta.
Sortia d’una pràctica estranya del carnet de conduir quan van començar a trucar-me insistentment d’un “nº desconocido”. No m’anava bé agafar-lo perquè el professor m’estava parlant de nosequé del dia següent que era important… però finalment tanta insistència em va fer despenjar:
- Te’m denegat les places demanades però hem aconseguit dos llocs més a Itàlia i pots anar-hi: Cassino o Campobasso?
- No sé… On son? En saps alguna cosa?
- Ni idea…
- OK, Doncs m’ho miraré a casa i ja passaré per Secretaria.
- No no Anna, o agafes ara la plaça o li ofereixo a la següent persona.
- Campobasso. Així va anar. Vaig somriure enmig de la plaça Espanya, camí de l’autobús. I la representació mental immediata va ser “te’n vas!”.
Tot el que ha seguit a aquest fortuït concediment de la facultat ha estat una espècie de boira d’aquella que t’agrada que hi sigui, però no per això et permet veure-hi clar. Molts ja ho sabeu, que no me n’acabo de fer a la idea. No ho dic negativament, senzillament és així.
La resta és futur... i com a tal, incert i mil adjectius més: curiós, engrescador, inquietant, etc.
Com recita Bardem a l’últim disc de Macaco: No hay pasado ni futuro en la existencia, la existencia es sólo presente.
El present és que sou aquí i me n’alegro de poder compartir totes aquestes històries amb vosaltres. Sentiu-vos més que convidats a Campobasso (especialment si aconsegueixo quedar-m’hi més d’un semestre).
Us agraeixo molt A TOTES I TOTS tot l’interés que heu tingut aquest temps pel tema i tots els ànims que m’heu donat, mai millor dit, per escampar la boira!

UNA ABRAÇADA ENORME!!!

Ja sóc lliure :)

2009-09-02T12:05:00.002+02:00

L de Lliure

2009-09-01T22:07:00.003+02:00

Demà a primera hora del matí m'examino per cinquè cop de la part pràctica del carnet de conduir. Aquesta mateixa frase en sí mateixa esdevé en part terapèutica: en primer lloc, perquè em fa vergonya dir en veu alta que ja van cinc cops i en segon perquè implica escampar les pròpies misèries com qui estén la roba i ha de penjar les calces "de modar" davant dels veïns.

Intento posar-li humor i alguna que altra filigrana literària per fer-me el tema amè a mi mateixa, perquè les/els que hagueu patit mínimament amb el carnet, sabreu que porta força mal de cap...

Demà serà l'últim examen. Compte! No és que sigui tan optimista que sàpiga segur que aprovaré, ans al contrari, ho veig realment negre. Però és que la nostra estimada DGT obliga a estar-se molts díes d'espera entre examen i examen a partir del tercer, i jo en 23 díes marxo d'Erasmus a Itàlia, com ja us he dit.

Si suspenc, ho hauré d'intentar quan torni, o ho deixaré per sempre; en funció de la meva força de voluntat o del mal que em faci pensar en la quantitat exagerada de diners que m'ha estat implicant "la broma".

La de demà serà una lluita entre els nervis, l'atenció, la concentració, les senyals de transit, el tarannà de l'examinador/a i la sort. Tot plegat es pot resumir en el primer substantiu de l'enumeració: si aconsegueixo controlar els nervis, aprovaré. `

Però em temo que això últim és gairebé una utopia.

En fi... Espero tornar a l'escala de veïns/bloggosfera amb bones notícies!

Crec que mai una lletra havia tingut tanta importància per a mi :S

Por aigualida

2009-08-25T00:00:00.004+02:00

Us escric mentre espero que es refredi una infusió que diuen que relaxa, només ho diuen, perque a mi no m'ha fet mai grans efectes, però ja sabeu el que també diuen de l'esperança...

Us escric en plena hora de les bruixes, però enmig d'una conjura perque marxin del tot. Viure és espantar les pors, de vegades (au, polromeu, ja tens què citar jjajaja).

Fa poca estona ha marxat una amiga després d'una sessió de "balconning": hem despatxat pors pròpies i alienes al balcó de casa.
Hem arribat a una conclusió potser molt comuna, però crec que encertada: Tots tenim milions de pors que, al final, podriem descobrir com a cosines germanes de les pors dels del costat i, fins i tot, d'aquells que són al costat i que semblen tan segurs de sí mateixos.

El quid de la qüestió és avançar-se a elles, no deixar que provoquin paràlisis vitals, no deixar-les entrar a casa més enllà del rebedor... perque es queden a viure.

Demà m'espera el temible retorn a les pràctiques de cotxe, és clar que fa por, però enlloc de deixar-la passar l'he diluida en una infusió i l'he petrificada en aquest post... i pobre d'ella que passi del rebedor! :)

Paraules en color

2009-07-17T21:47:00.006+02:00

Hi ha coses que, per ser apreses, porten tota una vida... o gairebé.Porto unes setmanes aprenent italià, aprofitant part d'una beca amb la que marxaré 9 mesos d'erasmus a Itàlia, el curs que ve i en paral.lel a un infernal procés d'aprenentatge per a treu-re'm el carnet de conduir (la paraula infernal no és, en aquest cas, una metàfora).

No entraré més en el tema del carnet perqué em fa mal fins i tot parlar-ne.

Dèiem que estic aprenent un noi idioma i encoratja el procés de fer-se amb noves maneres de pintar la superfície de les paraules. A més, després de tant de temps aprenent anglès és una maravella aprendre una llengua que realment pots fer teva gairebé instantàniament. Compte! Això no vol dir que l'italià sigui tan fàcil com tothom diu. Certament no és complicat, però ens haurieu de veure construïnt plurals i temps verbals per saber que no tot s'acaba en saber dir "piccolo" i "cappuccino".

Entre tant d'aprenentatge m'enfronto a pensaments altrament multicromàtics: alguns de clars i brillants, que em fan pensar que podria aprofitar l'adquisició de noves formes de coneixement a la meva destrossada autoestima. D'altres, de molt més obscurs, em recorden que estic cansada de tant d'estudiar i que em corre pressa per viure més pausadament (quina contradicció!) i que hauria d'evolucionar cap a altres coses.

En sortir de classe, una amiga em recorda que penso i analitzo massa. I m'encoratja que em recordi que mantè la condició d'amiga des de que ens afartàvem de chuches de ben petites. El meu derrotisme continua intacte, i no pot ser. És de les poques persones que pot estampar-me veritats sense sucre a la cara sense que em facin mal... moltes gràcies, scrittora!

Entre tanta idea, de vegades, cal fer cas a imatges ben simples... ecco! Un esempio:

Reaprendre a pensar, recordar-me de somriure

2009-06-20T13:13:00.004+02:00

Venga, va, que actualitzo jjajaja

MOLT BON DIA, ho dic a consciència i amb totes les lletres. I espero, senyores i senyors, que ho llegiu com a mínim igual. I a poder ser, amb alegria.

No és que estigui eufòrica... però estic contenta i feia tant que no ho estava de veritat que ja no me n'adonava. Aquestes coses fan fredor quan te n'assabentes... buf...

M'he llevat pensant en parlar-vos de l'ansietat, una mala amiga de la que tampoc ens lliurem els aspirants a psicòlegs i que, a més, ens converteix en els pitjors "malalts", com els metges :)

Doncs sí, volia parlar de coses d'aquestes però fa bon dia, inexplicablement hi ha una orquesta de batucades i ritmes d'aquests al carrer de sobre de casa que sóna fantásticament, i estic viva tu... jajaj

L'altre dia vaig pensar que no em dona la gana subestimar-me, no deixar-me passar ni una, estar tot el dia fotent-me com una bronca interna com si no em fés res bé... anda va, tros d'animala, a viureeee! Tranquils, tranquils, no m'he tornat boja, però a la veueta de dins més val parlar-li amb humor.

Us recomano una de les medicines que millor m'estan anant: Antònia Font!!!

Manifestació

2009-05-11T10:16:00.005+02:00

No em dóna la gana... No vull aguantar durant més temps les creences negatives que viuen al meu cap sobre mi... Tots en tenim, i són les ombres que de tant en tant ens fan sentir malament o ens fan evitar un esforç o un llarg etcétera. Però el que encara em fot més és que hi hagi qui alimenta el malestar amb comentaris fora de lloc, rialletes que no toquen, afirmacions "de savi" sobre coses de les que no en té ni idea...

Estic cansadeta ja d'haver de pressuposar sempre allò de "no ho fan amb mala intenció" o d'haver de sentir allò altre de "ai, tens la pell molt fina, eh".

No em sembla que cap bona intenció del món pugui justificar que una es vagi agobiant pel camí, i si tant bona és la intenció, doncs a demanar disculpes quan toca... però no, ningú creu que s'hagi de privar de dir el que pensa a la brava!!?

Em cansa que la gent tingui tant poca vista pels demés i tanta per sí mateixos.

L'únic antídot és manifestar, en el moment en que t'ho diuen, que t'has sentit malament. Però això és el que no faig... i d'això últim encara n'estic més cansada.

El repte en 6 paraules

2009-05-08T11:12:00.003+02:00

La Rosketa em passa el repte de fer un microrrelat on apareguin les paraules que veieu en majúscula.

Instruccions: Escriure un relat amb les paraules "VIDA-VIAJE-AMOR-SEXO-CINE-LITERATURA" i passar el repte a 6 dones més, les meves escollides són:

Aquí teniu el meu:

La Gina va marxar perque estava cansada. Va posar d'excusa allò de "és que no sé ni com, m'han trucat per una feina, quines coses...". Sortosament, poca gent va indagar com podia ser que una agència de publicitat de Santander s'interesés per ella, sense que ella fes res per buscar feina enlloc.

La situació de la Gina els últims mesos era sofocant, i ni tansols sabia perquè. Ja feia un parell d'anys que ho havia deixat amb l'Òscar i més o menys tenia la seva absència coberta, almenys pel que fa al SEXE, ja que no li faltàven "historietes" al voltant de les òrbites dels seus amics. Però trobava a faltar el moment en que s'estableix una relació de confiança, algún vincle.

La cansava no trobar aquest valor afegit proper a l'AMOR i encara més, el fet de comprobar que l'amistat també semblava estar devaluada. On restava l'autenticitat de la gent i de les coses que passen entre la gent. Perquè només la veia en una pantalla de CINE?

No tenia ni idea de com li aniria a Santander, va tirar d'Infojobs i de mil ciutats diferents només pel fet de marxar, d'emprendre un nou VIATGE que cambiés el romb de la seva existencia. Qué importava el tipus de feina o el clima del lloc, quan el que interessava era deixar de notar com si totes les cèl.lules de cos estiguéssin empresonades.

Necessitava viure una altra VIDA. No en el sentit rupturista, no volia canviar ella... Volia un altre escenari. Si seguia on era, esdevenia molt difícil tenir prou valor com per dedicar-se a la LITERATURA.

Enmig del camí, aturada a la cúa d'un peatge, va fixar-se en una tanca publicitaria on s'hi llegia: "Cantabria infinita". Es va somriure i va pensar: "Com jo!"

Evolució musical al túnel del temps

2009-04-19T14:40:00.004+02:00

És diumenge; un dia ideal per fer coses com renovar el que poso o descarto a l'mp3 que m'acompanyarà tota la setmana, i potser moltes setmanes més... perque el diumenge fa mandra fins i tot fer anar l'Ares i el SonicStage perque m'omplin el dipòsit sonor.

Avui, com gairebé sempre que es remou un calaix, o qualsevol cosa susceptible de fer-te trobar coses, he descobert que havia evolucionat... i que, al final, les evolucions entre les generacions, per molt que en algún moment "reneguis de", s'acaben assemblant.
He de reconéixer que em sap greu haver de donar la raó a muns germans, que tant em van fer rabiar de petita, repetint-me que el BonJovi no arribava ni a la sola de la sabata al seu Bruce.

En aquell moment, bullia el Keep the faith a les meves orelles. I el segueixo considerant un bon disc (que no coneix qui no ha conegut "Dry country", no tot s'acaba en un parell de singles, per a criticar un disc), però alhora veig indiscutiblement que resta a la sola de les botes del Boss.

Recordo amb emoció els anys que acompanyava mun germà mitjà a la Fira del disc. Jo buscava fotos i CDs estranys de Bon Jovi, ell esbufegava i em deia "millor gasta't la pasta en aquest primer que has pillat, el de The Corrs". Un d'aquells anys em va comprar una foto del Jon Bon Jovi compartint micro amb el Bruce: "Como son del mismo pueblo, pues le dejaría tocar un rato al chaval... Pobre Bruce, lo que tiene que aguantar" i reia veient com se'm creuàven els cables i m'encenía intentant defensar el Jon.

Ara que ho penso... quan això passava, el meu germà tenia l'edat que ara tinc jo... uau... Això reforçaria la tesi de la meva cosina, quan em va dir "No tinguis pressa, hi ha molta música que t'agradarà amb l'edat." Crec que parlàvem del blues, perque ella representava la Big Mama, i li va estranyar que m'agradés ella i en canvi no soportés altres mítics semblants...

1er exemple evolutiu: Com pot el Jon tenir aquesta actitut davant del Boss i cantar com qui es renta les dents i passeja pel pis...

2on exemple evolutiu: Millor que el Bruce posi la cançó...

Weeeenu... aquí podria reconciliar-me una mica amb el Jon...

28/04/09

2009-04-15T13:52:00.002+02:00

Mira que fa anys que em fa patir la idea de l'examen pràctic de conduir... i ara ja té una data.

Quan tocava treure's el carnet, ni hi pensava. Anys després, em feia por. Amb el temps, i havent-me tret algunes "punyetes" del cap -no cantem victòria, que me'n queden moltes -, vaig decidir-me a posar fil a l'agulla i treure-me'l.

Després de mooooltes pràctiques avui he demanat pujar a examen.

Si no em moro de l'atac de nervis, us posaré al dia del que va passant... ;)

Una abraçada!!!

Anna.

Present, passat i futur d'un matí

2009-04-05T11:26:00.002+02:00

Aquest és un matí estrany i regirat, ho he notat només posar els peus a terra. El més coherent seria explicar que m'han donat una beca Erasmus per anar-me'n a un lloc anomenat Campobasso, al sud-est italià. Però resulta que no m'ho acabo de creure i que no sé si estaré a temps del plaç d'entrega dels papers perque va anar tot tan ràpid que no ho vaig entendre bé...

És una sensació estranya que toqui parlar de l'Erasmus però em llevi i, en res, em truquin per anunciar-me el que intueixo des de fa díes: la meva tieta ha mort. No volia ni escriure-ho aquí perque estic cansada de donar aquest tipus de notícies, però em resulta inevitable.

Només he tingut dos tiets, i un va morir ja farà uns 5 o 6 anys. Ella era, per tant, l'última tieta a més de la meva padrina (l'altre dia vaig sentir que en català no existeix el mot "madrina"). La veritat és que va exercir molt d'aquests dos títols mentre jo era petita. Des de l'adolescència fins avui, podríem dir que només manteníem una relació cordial que es renovava en les trobades familiars. La meva tieta era una persona un pél críptica. En el sentit que era molt alegre però no mostrava gairebé mai sentiments ni opinions. Com molts membres de la meva família, havia tingut un passat marcat per una educació i duresa "d'aquelles d'abans" que semblen justificar moltes conductes com aquesta.

Hi ha coses seves que em cabrejàven molt, però va tenir prou coses bones com per que ara en tingui un record entranyable. És curiós... a banda del dolor del meu pare, el que més greu em sap és no tornar-me-la a trobar pel poble i sentir el seu riure escandalós quan constatava que era jo qui la cridava (la diabetis li havia fet perdre molta visió).

També volia escriure sobre la penosa mania que tinc de no escriure i volia consultar-vos què farieu vosaltres amb la terrassa que vaig muntar. En el seu moment em va fer mola il.lusió, però... té sentit mantenir un blog que no té activitat? Jo no li veig si només m'interessa a mi, tot i que també algú podria dir-me que això és més que suficient. Però... una terrassa plena de fulles seques no és agradable... o la netejo (hi escric més, a pesar de tot) o me'n torno cap a dins del pis.

Suposo que això de l'Erasmus li faria molta gracia a la tieta, que sempre preguntava pel meu futur perque tenia la idea, alimentada pel meu pare, que jo era la "cul inquiet" de casa meva.

Segur que hauria rigut, comentant: "ves... ya se sabía que te irías por ahí".

Cuida't i descansa, Maru.

Una imatge de Campobasso, que visc com un enigma... de moment.

El somni s'ha acabat

2009-03-08T11:25:00.004+01:00

Quan Carles Sabater cantava allò de "ara sí que el somni s'ha acabat" ho feia amb una veu contundent i clara, sense massa melodramatismes, amb el dolor just.

Aquest començament us xiva la resta del que llegireu: la balança torna a decantar-se cap al lloc que no toca.

Podríem haver-hi matisos, cops de timó... Podria ser un error meu de percepció... Però, creieu-me, hi ha fets i paraules que resolen setmanes d'incertesa. Ahir nit ho vaig veure molt clar.

Ni penso negar la pena, ni tampoc recargolar-m'hi. Era un somni, com ho ha estat sempre, i es dur seguir veient que no hi ha cap portador d'aquest somni. Que, de moment, darrera el somni no hi trobo ningú... i en aquest cas, que aquest algú no és ell.

Però de somnis n'hi ha més, molts més. Només se n'ha acabat un, la resta de l'engranatge no pot aturar-se.

Sau - Balada 27

Els llums s'han apagat
costa obrir els ulls després de despertar
ja no hi ha ningú
poso els peus a terra i veig la realitat
Ara si que el somni s'ha acabat
potser un dia torni a començar
nomès ens cal collir
tot allò que ningú no ha aprofitat
nomès ens cal guardar
tot el foc que encara no ha cremat
Ara si que el somni s'ha acabat
potser un dia torni a començar
nomès ens cal collir
tot allò que ningú no ha aprofitat
nomès ens cal guardar
tot el foc que encara no ha cremat

Seguir somiant...?

2009-03-04T21:53:00.003+01:00

No sé si sabré explicar el que m'està passant amb prudència... Sabent com sé que els pensaments em bullen i que les accions se succeeixen amb una rapidesa que fa variar el signe del que sento en nanosegons.

El que he somiat durant molt de temps -tot i la tranquil·litat d'aquest últim any- està "mig-succeïnt". No succeeix del tot perquè em falta saber-ne la resolució, constatar si el que s'ha iniciat com una amistat tan veloç com especial acabarà per ser més que això o no.

Però és que és tan refotudament bonic que sembla impossible! I em sento abocada al cel o a l'infern, sense terme mig. Si això rutlla, en el fons, serà més gran del que jo m'atrevia a somiar. Si no surt, em conec, la patacada serà tremenda. Però també sé que me'n sortiré, com me n'he sortit d'altres.

La veritat és que mai m'havien vingut a buscar d'aquesta manera: tant les circumstàncies com ell mateix. No coneixia, de ningú, aquesta capacitat de fer-me sentir especial.

Ens movem entre milions de sincronies que ens uneixen. Mentre intentem, sospito, cadascú per la seva banda, frenar les embalades mentals que agafem.

Només per l'aventura de viure-ho, suposo, haurà valgut la pena. Sigui quin sigui el final. Però crec que és el moment en que, per fi, la balança es decanti cap a la sort.

Modus vivendi

2009-02-11T17:08:00.002+01:00

L'altre dia veia al telenotícies que a un parc de Sta. Coloma s'hi llegeix, en un mur, un vers de Màrius Sampere (poeta que tampoc coneixia abans) que diu: "Viure és intentar-ho infinites vegades".

Des de fa molt de temps em sento identificada amb aquesta idea. Si bé entenc que viure és buscar la manera de viure cada cop millor amb un mateix i els demés (si enteneu la felicitat com això, viure seria la manera de buscar la felicitat). Tot plegat té una íntima relació amb la frase que acompanya des de fa temps aquest blog: "La felicitat consisteix en buscar-la"(Renard).

Perque torno altre vegada a paisatges com aquests? Perque crec que el moment en el que estic, sense ser definitiu, és una estació d'enllaç a considerar cap a la felicitat.

Especialment perque he aconseguit una cosa de la que, sincerament, no em creia capaç.

Després de quedar-me a l'atur vaig prometre'm invertir bé el meu temps, ocupar-me i fer-ho de forma responsable. Ocupar-me - que no "pre-ocupar-me"- en tot allò que tantes hores de feina i estudis m'havien privat de realitzar. Vaig obrir una carpeta a l'ordinador amb el nom "Empresa" i vaig començar a emprendre les meves propies feines, a donar forma a les petites feines que tindrien com a objectiu donar sentit al meu temps, i per tant a mi mateixa.

La carpeta, poc a poc, s'ha fet gran, ha vist com li creixien unes rodes i, de moment, no ha desenvolupat cap sistema de frenada.

Em queda molt, però estic molt més a prop.

Quant de temps!!

2009-01-10T17:34:00.005+01:00

Ahir vaig assistir a un dels ja mítics sopars de retrobament d'ex-companys de classe de l'escola creats per l'efecte Facebook. La veritat és que feia molta mandra sotmetre's a l'exercici de comparar l'evolució de la vida pròpia amb la dels antics companys, entre d'altres coses... però estic força orgullosa del resultat per diversos motius: perque vaig comprobar que ningú es menjava ningú (és a dir, que no hi havia com per passar vergonyeta, per entendre'ns) i, especialment, perque vaig disfrutar com mai de l'encantador hàbit d'observar la gent.

Els seus canvis, el manteniment gairebé exacte de les interrelacions (més anomenades com a "grupets"), alguna modificació en el caire d'algunes mirades (molt i molt tènue), l'envelliment (tot i la joventut) de la part innocent de l'expressió de moltes cares... milions d'etcéteres.

Tret de dues persones amb aprimamentes i alçades desorbitadament diferents, la majoria ens vam reconéixer a la primera de canvi. De fet, un ex-company em va fer una apreciació molt encertada: - Pensa que les que vau fer "el canvi" a l'escola esteu pràcticament igual.

I va continuar: - Tu ets exactament la mateixa, però estàs molt més prima.

Me l'hagués menjat a petons, però van començar a portar els plats jajjj.

Enmig de tot el rebombori de la festa, vaig pensar, si em permeteu la xavacaneria del gag: nena... al loro, que no estamos tan mal!.

Petita CRÒNICA del meu BLOCAIRE INVISIBLE

2009-01-06T00:59:00.002+01:00

PER AL JORDI I LA MARTA DE

Vaig entrar a Cal mugró un dia amb un post sense títol i, en veure que en aquesta casa hi ha absolutament de tot, vaig decidir no perdrem res, i fer -desordenadament- una demostració d’un dels millors esports del món: la tafaneria sense corda i costa avall.
Tot i que sembla que, de vegades, posin el contestador i “ja t’apanyaràs”, la factoria de seducció del tàndem Jordi – Marta, no s’atura gairebé mai. Les reflexions se serveixen en petites porcions que, lluny d’embafar, encoratgen a seguir sintonitzant aquests dos mugrons (o n’hauria de contar 4???).
Comencem per definir el que deu voler dir realment la seva situació a la blogosfera:

Mugró
Papil·la situada al centre de l'arèola mamària, de forma cònica o cilíndrica, amb l'extremitat lliure arrodonida, amb solcs i arrugues en la seva superfície i petits orificis on desemboquen els conductes galactòfors.
Com? Conductes galactòfors… Mare meva, aquest últim concepte dóna encara per un altre post… Però em sembla que ho deixaré per ells, que són més enginyosos que una servidora. En voleu una mostra…

Doncs esteu de sort! Perquè el meu regal, a banda d’aquesta petita crònica, es una barreja ben remoguda –i humorística -d’algunes de les seves imatges fetes amb paraules.

Salto al buit, amb paracaigudes; per una abraçada i un petó sense motiu, d’aquells que no t’esperes. Ningú no hauria pogut pronosticar un final com aquest, i menys elles, després de vuitanta anys no havien parat mai de repartir somriures i abraçades. Te les mires de reüll amb el cap al coixí, amb un sol ull. Les pobres ara passaran més gana que un mestre d'estudi i ja em veig buscant mosques supervivents, per poder-les alimentar de moment, i la gent mirant-me raro i pensant: el pobre és boig.
I no és bonic tot plegat? Ves que l’Ànima alada ens ha donat un altre premi...

Demà les nostres botes passaran a "millor vida".
Companys i companyes comenceu a cantar:

El final del verano

llegó

y tú partirás...

Desitjo que us agradi tant com m’ha agradat a mi fer de tafanera al voltant de la vostra tauleta de nit. ;)

Anna.

Es prega disbauxa

2009-01-04T19:15:00.004+01:00

Després de netejar la terrasseta i programar el proper post per al meu o la meva Blocaire Invisible, he acabat cansadeta i, a més, he de seguir estudiant...!

Però no volia marxar sense dir-vos que... (ninuninuninu...) US HE PESCAT!!! Vaig enganxar un counter fa pocs dies i em surten 68 entrades al blog (jo no hi he entrat a penes, per no esbiaixar les dades) i, en canvi, majoria absoluta de l'expressió "0 comentaris".

Jo també m'he quedat sense paraules.

Vull tornar a fer safareig, vesinus! ;)

Aquesta casa ja té terrassa

2008-12-26T12:48:00.003+01:00

I es veu que dóna a uns veïns castellans... Millor passeu-hi pel vostre compte ;)

http://t3rr4z4.blogspot.com/

Es busquen il·lusions

2008-12-25T13:44:00.005+01:00

Aquest és potser el primer any que les festes se'm fan costa amunt. En primer lloc perque la meva neboda les passa en més quantitat a casa d'altres que a la nostra (té gairebé tota la família a Tarragona) i ella és el 90% de la nostra il.lusió.

En fi, mai sobren, les il·lusions, però de tant en tant la pell es torna d'un teixit ferèsteg que fa que detectis que en calen de noves, almenys a mi em passa.

Això és, doncs, el que demano als reis... ja que estem de festes.

Per cert... Molt bones festes a totes i tots! :)

La prehistòria del sentiment

2008-12-22T21:09:00.003+01:00

Si en poguéssim fer un compte més o menys exacte, crec que podriem dir que he trigat uns 20 minuts a constatar que estava davant d'un noi altíssimament compatible amb mi, en molts sentits. Per a generar debat, pel gust de compartir-ho i per veure si heu experimentat connexions semblant, n'especificaré una mica més el curs clínic:

ESTRUCTURA: Situació/temps --> pensament associat.

- Primeríssim cop que el tens davant/0:00 --> pensament fred i ràpid: "ah mira, un noi jove".

- Et saluda i el saludes/1er minut --> "quin descans, és molt simpàtic".

- Inevitable repàs superficial (mutuament i sense "descaros")/2on minut --> "jo no vestiria d'aquest pal, però no està malament, almenys té estil".

- Primers comentaris "perdona, que avui tinc una veu de camioner..."/ fins al 5è minut --> "doncs just ara pensava que tens una veu preciosa".

- Situació (que no cal detallar) del 5è al 20è minut --> Perquè em sento com si estigués a casa, però una mica més remoguda? Perquè poso ulls d'interés en plan sèrie sofisticada de l'HBO?

Del 20è minut fins que perds la noció dels minuts/"bla, bla, bla jajajaj" --> "Això promet, i si no, és igual. Em quedaria a viure en aquest moment".

Ara que m'havia acostumat al desert amorós...

D'una ruta sense plànol

2008-12-21T22:30:00.004+01:00

Estic una mica perduda, la veritat. Perduda no vol dir a la deriva ni crec que calgui llegir-ho com un adjectiu que declari gravetat. Perduda no és destrossada, ni tansols malmesa.

De fet, em va molt bé que comenci un any nou per fer una espècie de neteja, perquè no acabo d'ubicar-me en el temps ni l'espai.

És curiós, hi ha coses que donava, des de sempre, per sentades i ara no ho están. Probablement només un parell de coses, però el cert és que ajuden a intensificar aquesta espècie de mareig generacional, o impàs, o moment, o etapa... o el que sigui.

No està malament, he après a no desesperar i la indefinició ja no em resulta crítica.

L'altre dia, un metge d'Hospital central -m'és igual si sembla una referéncia cutre, crec que és una bona sèrie - deia a un company: "aquí no se viene a esperar nada, se viene a vivir".

Doncs això, prioritzo els verbs viure i aprendre per davant de qualsevol altre cosa. I no puc donar sentit a cap dels dos verbs si pretenc que tot sigui fàcil o si vull reconéixer de bones a primeres tots els sentiments que em venen al cap i estar-ne més que adaptada, etc.

Si en l'intent de fer quadrar les peces construeixo una noia com cal, us aviso! :)

Homes lents :)

2008-12-09T00:16:00.003+01:00

M'he estat anys lamentant-me de no tenir "nòvio", perque pot estar de moda dir-ne company o parella, però durant molt de temps li vam dir nòvio. Doncs això, m'hi he estat anys amb centenars d'amigues i amics que han sabut soportar-ho amb tant de carinyo com paciència. Uns amb més habilitat, d'altres sense tanta traça, però han estat allà i alguns fins i tot hi segueixen estant, tot i que fluctúin les meves preocupacions.

No és que s'hagi "solucionat el problema", és que, sense massa avís previ, va deixar de ser un problema per a mi. No vol dir que no en vulgui, però hi penso 452 vegades menys que abans, i la veritat és que, quan em ve al cap, no s'hi està per massa estona.

El motiu que em fa tornar al tema és que ara són algunes de les oients d'abans les que pateixen del meu antic mal d'amors i vénen a dir-me com ho veig, perquè ens passa a nosaltres, què s'hi pot fer quan s'hi pot fer tant poc...?

Començo tirant d'expressions més o menys humorístiques "ui nena, el mercat està mú mal" o "no ets tu, és que en això també hi ha crisi". Però veig que no anàven en broma. Fins i tot han oblidat, com em passa a mi moltes altres vegades, què és el que em van aconsellar a mi.

En aquell moment, quan els papers estàven canviats en sentit contrari, jo sentia que no sabíen què dir-me, i em preocupava aquell silenci. Ara m'hi trobo envoltada i les entenc com mai. Què es pot dir?!

En aquests i altres temes, molt de cop, alguns amics han començat a atorgar-me el criteri de psicóloga. Em creuen en el paper tot i que em canso de repetir que no en sé i que potser no en sabré mai (no sé ni si exerciré quan acabi). La veritat és que acaba essent molt afalagador que es creguin el meu paper més que jo mateixa, amb aquella cara que posa la gent quan dóna valor a les paraules d'algú...

M'ha emocionat avui sentir en veu alta una pregunta d'una noia valenta, que ha verbalitzat el que tantes i tants hem pensat moltes vegades. M'ha preguntat: "On deu ser, Anna?".

He respós que no ho sabia, òbviament. I que la única cosa que podia respondre, almenys sobre el meu, "és que deu ser un tio molt lent". I almenys t'he fet riure. Igual que a una altra amiga, setmanes abans.

No sé on és; però espero que el trobeu.

Torna el Blocaire invisible!!!

2008-12-01T10:41:00.002+01:00

Sres i Srs, torna l'esperadíssim Blocaire Invisible.
Tota la informació la trobareu al piset del veí de dalt... jo ja m'hi he apuntat. No us ho perdeu!!!

Salvem la Nicole!

2008-11-30T18:44:00.003+01:00

Hola!!!

Abans de res dir-vos que això no és cap cadena. Penjo això perquè dissabte era a Torredembarra i vaig veure cartells de l'Ajuntament amb aquesta informació i he decidit transmetre-la. És a dir, no patiu que és completament verídic i no hi ha cap empresa ni frau darrera d'aquesta iniciativa. De fet, podeu mirar el link de l'Ajuntament on surt tota la informació.
Salutacions!
Anna.

Salvem la vida a la Nicole!

Torredembarra ha posat en marxa la campanya 'A Torredembarra, 15.000 habitants = 15.000 € Salvem la vida a la Nicole!'. Es tracta d'una campanya solidària que vol ajudar una família de la població per tal que una nena de 3 anys es pugui sotmetre a un tractament mèdic amb un cost elevat.La Nicole és una nena de 3 anys de Torredembarra que pateix una greu malaltia i necessita urgentment un tractament privat que té un cost molt elevat: 15.000 euros. Per aquest motiu, l’Ajuntament de Torredembarra ha decidit donar suport a la família i fa una crida a la ciutadania, empreses i entitats del municipi perquè col·laborin a través del següent número de compte corrent de la Caixa:2100 0172 19 0200433026 L’Ajuntament de Torredembarra en ple de 20 de novembre de 2008 i per unanimitat ha adoptat el compromís de garantir als pares de la nena l’aportació econòmica esmentada, amb càrrec al pressupost municipal de 2009, en la mesura en què les quantitats recaptades per donacions privades no arribin a l’import necessari. L’Ajuntament també s’ha compromès a demanar al Ministeri de Sanitat i Consum que agiliti el procés de resposta de sol·licitud d’autorització del tractament que pot salvar la vida a la nena.

http://www.torredembarra.org/web/noticia.php?newsid=3

Rabieta adulta

2008-11-26T11:10:00.003+01:00

Fa gairebé dos mesos que no escric res. Òbviament hi ha una multiplicitat de factors causants d'aquest fet però avorririen a una animadora de la NBA, o sigui... no cal.
El tema és que ahir pensava que estem massa envoltats de normalitat i això fa que de vegades costi escriure. És a dir, costa molt que passin coses inusuals, i encara és més difícil que ens succeeixin coses inusuals i especials. I si a més, com és el cas, ens referim a coses inusuals, especials i positives (léase encoratjadores, maques, etc.), anem llestes i llestos (i perqué no hi ha més generes!).

Ull!!! No vull dir amb això que la vida sigui un valle de llàgrimes, sinó que li falta un grapat generós de sal i m'emprenya, què voleu que us digui!

A part, normalment a la que et passen quatre coses maques, generes una addicció a aquestes sorts que després "vas llest", perquè has de retornar al costum de veure-les i viure-les amb comptagotes, i clar... resulta que no hi ha encara fàrmacs per guarir aquest tipus de síndrome d’abstinència. A no ser que hagi arribat a deprimir-te, que esperem que no.

Doncs res, senyors, que em faig gran (per molt jove que sigui, em noto més gran), miro al meu voltant i ja comencen a haver-hi molts més petits que jo... i no és que es perdi la innocència, és que te la trobes donant-se cops per les parets!

Així que agrairia que anéssiu dient coses maques a la gent pel carrer, que portéssiu tot el dia un somriure a la cara per tothom, que mesuréssiu les vostres paraules per tal que fossin acollidores i, el més important, que habilitéssiu un mode d'alarma de mediocritats i males llets i la connectéssiu al meu mòbil. I si això formem un exèrcit anti-mal rotllo (pacífic, of course) i ens carreguem els ambients carregosos (valgui o no, perquè no és una redundància).
Tot sigui per salvar les innocències o pel que sigui, però que sigui diferent.

Sort en l'escapada del color marró, camarades!!! :P

Happiness

2008-10-09T00:19:00.002+02:00

Avui he estat completament feliç. No ens enganyem, no tot el dia ni durant hores, però sí durant minuts que no cal comptar. Què importa quants?
M'he adonat que les coses em van bé, que jo vaig bé i que el que sóc i el com vaig m'agrada.

Amb restriccions, està clar. No hi ha res exageradament bó, no tiro coets, però em quedo embobada mirant com esclata alguna cosa diferent i amb els mateixos colors que si en tiréssin davant meu.

El meu tros de mal cap comença a pensar bé! :)

Potser no cal que ens perdem en més explicacions, us regalo la cançó amb la que he baixat, gairebé flotant, cap a casa.

Mireu de ser feliços ;)

Passos endavant

2008-10-03T10:17:00.004+02:00

Avui he pogut dormir bé per primer cop després de l'ensurt del suicidi del meu company de facultat. Tot just fa una setmana, encara convivim a la facultat amb pensaments circulars (prácticament obsessius) i troban-te a faltar. Encara amb la sensació endémica que podríes aparéixer en qualsevol moment, amb una muntanya de manuals fotocopiats, amb apunts per repartir que has copiat a la feina, jugant nerviosament amb les claus del cotxe.

També és casualitat que, enmig de la tempesta, el single del moment sigui "Tenía tanto que darte". Com si no tinguéssim prous estímuls a la facultat de psicologia que ens recordéssin a tu.

Em sembla que vaig començar a digerir l'ensurt quan li vaig dir a ma mare "me n'alegro molt d'haver-lo conegut".

També he aprés fins a quin punt la gent admira l'alegria, perque tothom destaca la teva com un bé preuadíssim. Ho tindré en compte. Et tindré en compte.

Tema 2: Examen teòric de conduir aaaaaaaaaarrrgggggg

Dimarts tinc la "part one" de la que es preveu una de les tortures més bèsties per les que passarà la meva personeta: examen teòric del carnet.

I vaig molt més lenta i verda del que preveia. Semblaré una petita marcianeta (verda) responent intersecciones, luces i cambios de rasante. Ai mare...

Tema 3: Yes, I can!!!

Dilluns començo anglès, i amb ell espero convertir-me en algú inmune a la sensació de catetisme que crea viatjar i no saber comunicar-te en aquest idioma.

Tot això enmarcat en el context en que la meva neboda, el més bonic que hi ha ara mateix a la meva vida, és a punt de caminar.

Que tinguem sort!!

Anna.

Fins sempre

2008-09-26T14:50:00.002+02:00

Des de fa molt de temps només vinc a la facultat per les classes i intento no passar-m'hi amb massa temps d'antel.lació. Just avui he hagut d'anar a veure un professor a una hora intempestiva que m'ha obligat a dinar aquí i esperar fins les 16:30 a que comencin les classes.

He intentat dinar amb algun company però avui no podia ningú i just em truquen per dir-me que un dels millors companys de classe es va suicidar ahir...

I clar, tot el campus em recorda a tu i repasso com mai les etapes del dol que hem estudiat junts, començant pel shock inicial: negació, incomprensió...

Per què has fet això? Saps que qualsevol de nosaltres t'hagués ajudat a superar el mal d'amors, si ens ho haguéssis dit! Un noi tan jove, tan fort, tan simpàtic, tan constant i perfeccionista en tot.

No m'has deixat explicar-te les vacances, com toca cada principi de curs... No t'he sentit burxar-me sobre "els meus líos", no podia imaginar-me que no veníes a classe perque estàves fotut perque sempre vas de cul amb horaris de la feina i apareixes... merda, no puc parlar en present!

Em ve al cap que gairebé ningú deia el teu nom de la mateixa manera, els mil noms que teníes eren proporcionals al "carinyo" que despertàves en la gent, sobre la que teníes una brillant preséncia i influéncia. Sempre tan ben encoloniat, amb aquell tipàs, amb la teva pasmosa seguretat... i no ens deixàves veure que per dins eres més fràgil, suposo.

I pensar que vaig fer no se quants treballs a casa teva, amb aquell gust que teníes per decorar... I ara teníem pendent de veure el teu pis nou. Era tot nou: el pis, la feina que t'anava cada cop millor, aquell noi... i res no ha pogut compensar el dolor, és això?

Què faig jutjan-te!? Em sembla que t'he d'ajudar encara que no hi siguis. Intentaré venir a dir-te adéu amb la resta de companys, em sap molt greu conéixer així la teva familia... tot sap greu avui...

Fins sempre, carinyu, et portarem en el nostre record per aquestes aules i arreu; et recordaré cada cop que digui "he pensat en deixar la uni" (com te n'enfoties!), cada instant del moment en que acabem... moltes vegades.

Cuida't alla on siguis, i deixa'm que em quedi una mica de la teva constància i un trocet de la teva olor.

Fins sempre.

My little town blues

2008-09-15T23:29:00.005+02:00

New York (ho podria escriure en català però crec que és millor mantenir els noms dels llocs tal i com ho fan els autòctons) és, per a definir-la en poques paraules, un veritable lloc on viure i per viure.

Què vull dir? No és que sigui una ciutat cassolana, però tampoc tant trepidant com ens la pinten, crec. I, especialment, val la pena viure-la. De fet sembla que estigui allà per això.

Això sí, NY treu fum, i la vista enganya quan ens mostra el clavegueram fumejant... no és el subsol que descarrega molécules de fum, són les entranyes de la maquinària vital de la ciutat; que es queixa de vella però es renova a diari i es pinta i es repinta, com una noia jove.

Res a veure amb Berlín, que va de moderna però es queixa com una iaia (amb tot el carinyo, que sé que té molts adeptes).

New York no dorm mai però és ben capaç de cantar una nana. Potser no les autoritats que la maneguen, però ella vol acollir qualsevol inmigrant; a més de mimar el turista.

Vaig arribar pensant que seria saturadora per viure-hi i vaig marxar pensant que es perfectament acollidora, té l'aspecte brillant de qui vol que l'admiris perque se sap bella, però alhora sap ensenyar-te amb sinceritat les seves cantonades, els barris sense tant de sentit.

Si és capaç de fer-te creure que Times Square és el teu barri, és invencible.

If I can make it there,

I'll make it anywhere

It's up to you,

New York, New York...

Si ho puc fer aquí,

ho puc fer arreu.

Depèn de tu,

New York, New York...

Si no me veo, no me creo

2008-07-28T23:18:00.006+02:00

Sembla que no tingui res a dir. Que mutables són les preferéncies! No fa tant aquest lloc, escriure en aquest lloc, era sanament imprescindible. Ara em fa com un respecte, com un nosequé...

Avui he llegit una frase que podria encaminar el perquè d'aquest tema:

"Temo decirte quién soy, porque es lo único que tengo"

Ho deia Xavier Guix, autor d'un llibre molt interessant anomenat "Si no lo creo, no lo veo", parafrasejant el professor John Powell.

Doncs deu ser això, que de tant en tant ens sentim despullats si hem de parlar massa de nosaltres.

Per cert, el llibre del Guix té una recomanació de l'Àlex Rovira -un autor sobre el que vaig ironitzar un cop en aquest blog, i ara és un dels meus "imprescindibles"-; en el blog d'aquest últim hi ha un apartat de pensaments que es pot anar actualitzant al ritme que volguem, i que em té enganxada!! Us en deixo el link, que vagi molt bé :)

Un dia d'aquest suposo que tornaré als meus cabals i això quedarà renovat amb les meves històries, espero que seguiu aquí. Molt bon estiu, si no ens veiem (que és el que se sol dir, no? jajaja).

Ah! I que consti que sóc conscient que sóc una pesada perque no faig més que "anar i venir" últimament i és probable que estigui destroçant el meu pobre blog, però "volveré", ja ho veureu :P

ABRAÇADES!!!

Només vull el carnet (I)

2008-07-16T14:49:00.005+02:00

Reconec que m'ha costat; però finalment m'he llevat d'hora per optimitzar el temps en atur, que no aturada. O sí, perque el primer que et passa quan se t'esfondra el temps de rutina organitzada de la feina (almenys en el meu cas) és que "t'aplatanes", t'entra com una espècie d'asténia primaveral i et comences a plantejar si hi ha vida més enllà de les teves parets.
Personalment he viscut practicament díes sencers dins dels DVDs de Porca Misèria, no se m'acudia un lloc millor, tot i que era molt conscient que n'havia de sortir.

Com deia, avui he dit prou, he d'aprofitar el temps i treure'm el carnet. I a més, fent-me la valenta, ja fa díes que vaig decidir forma part de la classe (B) de gent que opta per la "teòrica per lliure".
Per lliure només és un eufemisme, perque la real jefatura de tràfico et posa totes les traves del món possibles. Suba a la planta 1, ahora a las 2... no tiene el certificado médico?. Haga cola. No ha pagado? Otra cola; ahora otra planta. Aguante estóicamente la mala leche de parte del funcionariado de la casa.

Y, para terminar, entienda que no hay examen hasta el 7 de Octubre.
M'explico: Si hagués decidit fer la teórica per autoescola, pagant bastants eurus més, em podria examinar la setmana que ve, si volgués.
Ara, si vas de llesta i "por libre", t'esperes.

No podreu amb mi, sacacuartus del món, pels meus ovaris que tot anirà sobre rodes.
Ni las interurbanas ni el cambio de rasante ni el certificat médic exprés em faran enrera.

Continuarà!!!!
;)

Lluny de nou per primer cop

2008-06-24T23:21:00.004+02:00

La millor manera de saber quan una cosa comença a anar bé és el moment en que ja no "cou" comunicar-la, parlar-ne amb veu alta.

Evidentment existeixen diferéncies interpersonals en aquest tipus de valentíes relacionades amb les habilitats socials, però en general a tots ens costa parlar del que ens fa mal i, en siguem conscients o no, el dia que ens descobrim parlant sobre allò que ens ha rossegat per dins durant un temps, ens n'adonem que ho hem superat, que ho hem deixat enrere.

M'agrada la combinació dels dos verbs: no només deixar enrere sinò també avançar i quedar en una posició superior respecte la situació anterior. Quan s'assimila alguna cosa, s'aprén i per tant, hom queda una mica per sobre de si mateix del que era abans. Aprendre és créixer.Créixer és superar-se.

He trigat uns díes, segles potser... però avui hem veig fent aquest exercici de comunicació oberta que tanca la ferida: fa una setmana van acomiadar-me de forma totalment improcedent de la feina que he fet durant 4 anys, amb variables però a la mateixa empresa i gairebé sempre amb el mateix company de feina, que ha estat acomiadat amb les mateixes formes.

Crec que, per primera vegada i sense que serveixi de precedent, són les circumstàncies i no jo mateixa les que aplanen el camí.

Hi ha tantes coses rovellades, tanta il.lusió congelada durant anys que no he deixat sorgir per conveniéncies com les de seguir una rutina, complir una feina que no era per a mi, dubtar de mi. No senyor.

S'obren les portes i l'empenta em ve donada des de fora, no puc tenir a sobre la barra de no creuar-la amb ímpetu, ni que sigui per veure què es cou allà fora, què passa en la nova aventura que m'espera que no és altra que la del TEMPS (i el temps també són els diners, la disponibilitat, en definitiva). Especialment, temps per a mi.

Potser no podré evitar sentir pors molt típiques i conegudes per a mi, però la il.lusió no la puc perdre, ara que tinc davant un repte pel que val realment la pena "guanyar-se la vida": treballar per a mi.

De moment me'n vaig uns dies sola a veure com se'm dona això d'escriure, o això de pensar.

Després m'hi acompanyaran alguns amics.

I Berlín i NY donaran els últims tocs de color a un estiu de veritat, amb totes les lletres i els tons.

Finalment, tocarà cercar una feina millor i seguir... com sempre, seguir... com mai fins ara ho havia fet.

Quan siguis gran?

2008-06-15T14:02:00.005+02:00

No havia pensat mai en el significat exacte de "la fi de la innocència" fins el moment en que vaig descobrir que patia un conjunt de visions sense retorn que semblaven petites bofeteades com les que es donen als que es maregen: les dones per insignificants, però són cops.

Doncs això, un dia desconfies d'un petit gest d'algú, un altre dia deixes de mirar a algú perque sobreentens que tampoc us posareu a parlar, un tercer dia no et truca tal amic i ja no t'estranya, un cuart dia recorres un carrer suburbial sense pensar en el carrer... i així, fins que et trobes reconeixent que han canviat molts esquemes i que pots optar per alegrar-te'n ("ui que bé m'he fet gran, patiré menys, seré més racional, m'entendré millor amb el veí") o donar una patada a la pared ("no, no i no! qui o què m'està rentant el cervell, per aquí no passo!").

Però de cop agafo la meva neboda i li ensenyo les flors del jardí de muns pares una per una, encara que mai m'han agradat les flors i veig com les agafa, com alucina amb els colors i com segueix les meves explicacions tot i no entendre encara un borrall del meu llenguatge... i penso que no tot està perdut.

Llavors suns pares me la fan posar a dormir perque "està cansada" i la Sara em mira com dient "Què ha passat?" I em donen ganes de dir-li "Doncs ja veuràs quan siguis gran...".

Dilemes en verd poma

2008-06-06T23:10:00.004+02:00

Ara resulta que encara que els mitjans diguin que s'ha fet un estudi sobre el tallatge mitjà de les espanyoles i se suposi que en aquest s'ha acceptat la forma de pera del cos de moltes dones... no! encara no! vas a comprar roba i et trobes "descalabros varios" o bé no es passa de la 38 en cap pantaló de la tenda, o bé resulta que en un fabricant tens una 40 i en el que ha fet els pantalons del costat, a la mateixa tenda, vesteixes una 44 o hi caps a la mítica 38.

Per no parlar de la brillant idea que he tigut de mirar-me uns pantalons blancs, per allò de que ve l'estiu... qualsevol imperfecció del cos queda subrallada amb fosforito elevat al cub a l'instant d'enfundar les cames i el cul en uns pantalons blancs i radiants. Descartats.

I dius... va, farem cas del que de vegades diu la mama: "ai, no portes mai faldilla". Però resulta que o et va pels turmells o ensenyes les idees... i si no, trobo un model que sembla fet per a mi però resulta que han fet una especie de "plisados" que fan que, posada, la faldilla no tingui res a veure amb el seu estat original.

I fins aquí hem arribat, sentir-se estafada per una inofensiva faldilla grisa amb lila degradat al final ha estat massa per una tarda que pretenia ser un regal "post-exàmens".

Llavors ha arribat "el colófó", dic... oita! un vestit.

Verd poma, botons, creuat i de la mida que jo vull... la maniquí está preciosa, veurem com em senta a mi.

Faig mitja hora de cúa pels emprovadors perque una colònia de guiris enfervoritzades pels vestits de fil amb colors espatarrants han decidit envair la zona.

Per fi em toca a mi:

Noia de l'emprovador:- Quants en porta?

Jo: - Crec que 4

I em dona la tarjeteta aquella que fa tanta ràbia, on a més s'hi llegeix un 3 del tamany de França, dec tenir poca credibilitat o cara de bona persona (em concedeix l'honor d'intentar robar una peça?).

Entro per fi, quan aconsegueixo calçar-me el verd poma, que té molts més models de botons dels que mostrava a simple vista, veig que és molt més curt que el que duia l'anoréxica de plàstic blanc.

Surto sufocada de tanta injustícia téxtil de l'emprovador i me'n vaig directa a la "3x4":

- Perdona, és normal que aquest vestit quedi curt?

Noia de l'emprovador(en endavant N.E. jjajaj): - Sí, va com va.

Aaaah coi, estem davant del típic cas del vestit variable... i jo "con estos pelos".

- Tens uns leggins per emprovar-me'l amb pantalons a veure com queden?

N.E. -Ui... en tot cas la meva companya.

I la companya em diu:

N.E.2/companya: - Perque no vens un dia de cada dia i en busquem uns que quedin bé amb més calma?

Un crack del màrketing, aquesta última, i la qüestió és que he decidit fer-li cas.

No em vull perdre el capítol "Com combinar el verd poma en una tenda desèrtica de guiris".

A sobre és d'aquells que s'arrugen que fa por...

jeje ;)

2008-05-12T13:38:00.004+02:00

A les cançons de Sabina, "Jimena tiene un máster en desengaños"; a la peli "A mi madre le gustan las mujeres" la Watling fa de Jimena. Tant la cançó com la pel.lícula acaben esdevenint referents per a mi. I per explicar el que em passa avui m'he de remontar al moment en que la Jimena de la pel.lícula es queda sola en un turó de Praga i allà decideix que ja no és la mateixa persona. Es rebela amb un somriure que es dedica a sí mateixa, com dient: "El que els espera als demés".

Des d'ahir nit faig el paper de Jimena, no diré per quines dues o tres decisions em trobo com ella fins que ja siguin un fet. Cal acció per fer que els pensaments i les intencions surtin de l'estat de promeses incomplides.

Fins aviat ;)

Indecisions i corbes

2008-05-08T22:25:00.004+02:00

Un trajecte de bus; un altre, vaja. I de cop la certesa que s'ha desbordat allò que creia que controlava. Un bri d'ansietat treu el cap per les meves finestres.

Intento redreçar el pensament però és difícil quan sembla que totes les cançons que escull l'mp3 es posin d'acord per recordar-me el que vull oblidar.

Arriba un moment de descontrol en que ni tansols sé si vull oblidar-ho: les petites obsessions són així.
Suposo que tots tenim pensaments que, tot i que reconeixem com a nocius, no volem del tot que desapareguin. I a partir d'aquí només hi ha dues teories:

1 - La positiva: Potser no són tan nocius, potser el que passa és que els hem de resseguir fins a convertir-los en acció i tirar-nos a la piscina.

2- L'altra (ajajja): Potser no cal ser tan somiatruites, i senzillament cal buscar una altra cosa en la que invertir el pensament. Probablement qualsevol pensament circular ens acaba resultant perjudicial.

Sigui com sigui, em començo a marejar al bus, decideixo deixar de mastegar compulsivament el xiclet -al ritme obsessiu dels pensaments-, tancar els ulls i deixar que la poca calma que em queda m'ajudi a cuidar de mi mateixa i del nus a l'estòmag que se m'ha fet.

Em passo de parada, trec el "shuffle" de l'mp3; ara decideixo jo el que sóna, però tornen els versos traidors i se m'emporten. No haurien de ser ells...

Funció de tu dividida per mi

2008-04-17T22:43:00.005+02:00

L' instant precís és una joia que no acabem de veure en una perspectiva justa. No parlo de l'instant precís en que passa qualsevol cosa que percebem com a meravellosa...no, parlo d'aquest.

Ara mateix estem compartint un instant precís. D'acord, amb un cert "lag", jo escric en el teu passat i tu llegeixes en el meu futur. Però segur que si poguéssim plegar un full imaginari del temps, equidistaríem en un punt que tendeix a l'infinit.

Sempre m'ha agradat usar termes matemàtics (o científics, per extensió) per a parlar de sentiments. Crec que és una manera de burlar-me'n i sobretot, de compensar tot el que m'han fet patir les ciéncies, des de sempre.

Però, ben pensat, un científic entendria fàcilment la meva fal.lera (i remarco fal.lera, profe) per la precisió de l'instant.

El que vinc a dir és repetitiu, en el fons, si qui em llegeix ho fa desde fa diversos instants precissos anteriors: les casualitats són ben poques, tambè en el temps. M'agrada atribuir a les casualitats poders ultrasònics i significats inverosímils.

Al final, tant la interpretació del temps, com de les ciències com de les casualitats me les faig meves, sense massa justificació. M'agrada que siguin així i no en busco les raons.

De la mateixa manera, pots prendre aquest instant i fer-lo com t'agradi, donar-li el caràcter de la teva definició i no de la que li atribueixen, per molt savis que siguin els qui ho fan. El teu instant és teu, va ser meu, ara les lleis de la física volen que te'l quedis.

Tradueix aquest instant al màxim exponent de temps que se t'acudeixi i ja ho tens: el teu temps serà teu i les teves definicions del que et passa, les que t'agraden, les que li dónen el millor sentit al que vius.

Mira que bé... potser m'hauré de replantejar això de les "Mates".

Pensamiento circular II: El cambio

2008-04-13T21:19:00.002+02:00

Ese miércoles Arce llegó del trabajo como casi siempre: descabellado y tibio como el café de las diez. Ni fú ni fá, como casi todos.

De todos modos, no estaba como casi todos en miércoles. Se sentía incluso abrumado porque el cambio había empezado inmediatamente después de la decisión de cambiar; enganchado a las ganas, como si quisiera ser justo con quien pretende una mejora.

Evidentemente convivía con Arce un sensación de duda: ¿Es realmente posible que deje de ser quién soy y me convierta en otra cosa, que no sé ni lo que es?

De todas maneras, Arce no quería sentirse pensar de esta manera, así que empezó a quitar el polvo, que era lo único que le ponía tan de mala leche que no le dejaba pensar en nada más. Maldita estantería interminable, minada de estupideces, llena de recuerdos que ya no recuerdan a nada. Así fue como cayó en la cuenta de que si quería ser otro, esos pequeños recuerdos podían hacerle volver... quizá no eran tan inofensivos como podía pensarse al primer golpe de trapo.

Fue entonces cuando decidió sentarse en el sofá. O los ácaros habían iniciado un proceso alérgico o la duda lo estaba ahogando. Nada, a guardar el paño, mal asunto.

Miró toda su casa y no se vio a si mismo en casi nada. Ni siquiera los objetos que le devolvían su expresión como reflejo le recordaban lo más mínimo a él.

Quiso hablar en voz alta para sentirse acompañado... él! que presumía de vivir sólo desde los 27 sin pestañear ante la soledad, disfrutando de poderse tirar en el suelo sin oir un solo eco de burla o recomendación.

Se dijo: "Ánimo, tío!" y, casi sin tiempo tras la última palabra, se echó a reir como nunca se había escuchado hacerlo.

Pensamiento circular

2008-03-30T14:49:00.005+02:00

Del mismo modo en que se pregunta a un peatón sin más "Perdone, ¿la calle "tal" con "tal"?", se puede decir te quiero. Con exacto ritmo y cadencia de la voz: rápido, esperando una respuesta.

Y que no sea igualmente recomendable no quita que quienquiera que lo decida no pueda plantearse declarar su amor a un peatón cualquiera. A alguien que pasa, sin más.

¿Acaso no nos es desconocida en un principio la persona que va a desmontarnos hasta hacer que digamos un "te quiero" rápido, esperando una respuesta?.

En uno de estos mecanismos de pensamiento circular quedó fijado Marcos Arces el día en que decidió que no le gustaba como era y que se había tirado más de media vida defendiendo un carácter que, en el fondo, por muy suyo y singular que fuera, nunca le quedó bien.

Y si un miércoles decides que tu modo de ser no te gusta ni a ti; si ves claro algo tan ingente, y encima en miércoles (¿existe un día más insípido?), tienes que seguir ese pensamiento hasta convertirlo en ti mismo.

Era incómodo ser tan diferente. Además, con los años y las cotidianidades, toda diferencia se torna en previsibilidad.

Y Arce ya no quería ser más un tipo previsible, a pesar de no tener tampoco pretensiones de demasiado calibre.

Lo que había sido hasta el momento no le estaba saliendo rentable. En 37 años había dicho una sóla vez "te quiero", y no era verdad.

Se lo dijo a Flora Trevesa, un primero de Julio descabellado, en un bar abarrotado de moteros, "a quíen se le ocurre". Esto último repetía ella años atrás, primero con mucho humor, luego con sorna, al final con desprecio y decepción.

Y ahora quedaría muy bien decir "¿qué se habrá hecho de ella?" pero está clarísimo: sigue trabajando en la tienda de debajo de casa.

También estaría bien soltar "ahora vive con un pianista de Moratalaz" pero eso Arce no lo sabe; porque Flora cierra la tienda y se larga como si la persiguiera una plaga de prisa, cada día laborable. En los festivos ni se la huele en la calle. Huye del trabajo, como casi todos. Y qué más dará con quien entre o salga, qué narices importa lo que huele o lo que respira en el ambiente en que se mueva.

No es ya ningún drama para Arce tenerla tan cerca y haberla perdido de vista al mirarla.

El poder del tiempo puede con toda atracción, si sus protagonistas se resignan y aún llega a arrollarla con más fuerza, si además prefieren perderse que ganar.

Prevenció de riscos laborals

2008-03-18T21:31:00.004+01:00

Em van donar un lloc de feina que jo volia; em van promocionar, millor dit. Volia "manar", manar en positiu, de manera coherent, amb suficient obertura com per aprendre de tot i de tothom. Volia aprofitar per "organitzar el cotarro" a la meva manera: "dignificar la feina dels auditors, prestigiar les opinions del departament de qualitat", vaig dir en la primera reunió al meu equip.

I el fet és que no vaig començar malament: si recordeu, em vaig proposar no perdre el nord en un post recent.

Però la bogeria, el que en castellà es diu "vorágine" es va anar fent gran de manera automàtica al principi i molt més conscient i dolorosa cap al final.

I m'he vist preguntant-me si valc o no la pena, m'he vist jutjant-me desmesuradament per un càrreg que no dóna ni és el que prometia, per una empresa que està a anys llum de les meves idees (ara ho sé més que mai, que he viscut a les seves entranyes més destapades), per un equip de gent que dista molt del que jo hagués escollit si m'haguéssin deixat; i un llarg etcétera.

I he deixat de llegir, he deixat d'escriure... fins avui.

Que l'Anna que sempre he volgut ser no es perdi pel camí és cosa meva. Tinc molt per viure i ho estic desgastant.

Aquí us deixo un escrit d'aquells que dónen empentes com aquesta:

“Cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’Univers, un moment que mai més tornarà… I què és el que ensenyem als nostres fills?, els ensenyem que dos més dos fan quatre, que París és la capital de França. Quan els ensenyarem, a més, què són?. A cadascun d’ells li hauríem de dir: saps què ets? Ets una meravella. Ets únic. Mai abans hi hagut cap altre nen com tu. Amb les teves cames, amb els teus braços, amb l’habilitat dels teus dits, amb la teva manera de moure’t. És possible que arribis a ser un Shakespeare, un Miquel Àngel, un Beethoven. Tens totes les capacitats. Sí, ets una meravella. I quan creixis, seràs capaç de fer mal a un altre que, com tu, sigui una meravella?. Hauràs de treballar -com tots hem de treballar- per fer que el món sigui digne dels seus fills.”
Pau Casals.

Havent descobert aquest apunt dins del llibre “La brúixola interior” d’Àlex Rovira Celma.

P.D. --> Ves quina cosa, he buscat el text a internet per no haverlo de copiar, i l'he trobat en un blog d'algú que s'hi ha fixat i l'ha extret del mateix llibre que estic llegint. La vida...

P.D. 2--> L'originalitat del títol li debem a l'Eduard, no és "mèrit meu".
Esteve, trobo a faltar les teves opinions, és un bon moment perque me les tornis.

Què està passant...!?

2008-03-09T20:14:00.003+01:00

Un dia les coses a casa van començar a funcionar rodades, encara no sabem ben bé perquè. Mai vam tenir problemes greus com a família però si algún pal a la roda, petites pedres a la sabata, cuestions de les que diuen que n'hi ha a totes les bones famílies, però que fan de mal digerir quan s'instal.len a casa.

Les relacions entre nosaltres i les nostres respectives circumstàncies van anar evolucionant però en els últims anys han pres un ritme vertiginós de canvi, com si ens haguéssim convertit en un pic esbalotat en una estadística que estava molt acostumada al ritme constant i a la variabilitat més minsa.

De cop, la convivéncia entre germans, que ja era bona, es converteix en gairebé inmillorable i el dia a dia amb els meus pares és una de les aventures més agradables de viure de les que m'hagi trobat mai.

Per si no s'acabés d'entendre... Ens hem acostumat a deixar-nos notes i dibuixos entre nosaltres per trobar-los al mati. Els missatges van des del que et demana que estenguis la roba al que et desitja un bon dia, tots ells empapats del millor ambient de les nostra història de convivéncia.

Ara entenc com mai abans allò de que hi són quan la resta falla i quan no també. Els veig el coixí emocional més sòlid del que pugui disposar mai i em preocupa poder transmetre que penso així, poder agrair-ho.

Timetable

2008-02-17T20:24:00.003+01:00

Hi ha eleccions a mig món mentre jo no sé que escollir en les meves insignificants històries qüotidianes.
Arrossego batalles de joguina a diari i celebro victòries de paper, com tu.

Ens toca cada dia escollir el que volem pels moments més ínfims i mirar com controlar la nostra aportació a la col.lectivitat.
Tal i com passa a les eleccions, no sempre recordem que es tracta d'una feina diaria, i anem postposant decisions fins que no hi ha més remei que posar-se a treballar per elles a correcuita.

Demà torna a començar l'horari complert al que m'acostumo de tant en tant: feina, classe, gimnàs. I entre les línies divisòries tots els plansB que em ronden per la mollera.

Com passa amb els polítics, no sempre compleixo el que m'he promés, però hi poso passió en explicar-ho. A petita escala i si no implica trair-se a un mateix, no té massa efectes secundaris. Però sempre, sempre, cal buscar el "poder", en el sentit de "poder fer". Passar de la lletra petita a la gran acció.

Annatomia del somriure

2008-02-10T14:17:00.000+01:00

Se m'acumulen els temes i no sé quin prioritzar aquest cop, i tampoc sé perquè m'ho plantejo així si el mètode "annàrquic" sempre m'ha funcionat per escriure el blog (almenys interiorment, no sé com es veu des de fòra) i no veig perque ara ha de deixar de fer-ho ni entenc perque no puc parar d'escriure com si pensés en veu alta mentre tu deus pensar "no m'interessa aquest rotllo previ".

Un diari de fa uns díes em transporta a l'univers de les lleis de l'atracció, un tal Losier creu que atraiem el que volem i el que no a través de pensaments, paraules, energies. No et diré que no, Losier, em caus bé només perque tampoc creus en les casualitats, per la resta, et deixo en una amigable tela de judici, t'hi pots gronxar i tot.

Un videoclip m'abraça de cap a peus, hi ha abraçades que et cobreixen fins que pots sortir volant com una papallona nova i no podia ser d'una altra persona... una pena que no es pari a considerar el divorci i redecoració de la seva vida les poques vegades que em veu. En fi, de moment us deixo el video al final del blog (si no el colocava a peu de plantilla i en dimensions enormes, es veia tallat...).

La Sara (neboda) està absolutament preciosa, ja sap riure amb la tieta i li regala una nou pensament: aprenem abans a riure que a parlar, el somriure és un dels primers camins de la comunicació. És una de les poques maneres que té la Sara de dir-nos que està a gust amb nosaltres, que s'ho està passant bé. La tieta fins i tot pensa que ja estàs aprenent a imitar-li les expressions de la cara! Ets una passada, petita, però estem a punt d'innundar el blog de babes.

I una altra Sara, una vella amiga d'ànima eternament jove, decideix ballar amb mi apareixent en plena nit de festa... tremenda!

El pare no dorm bé perque K truca cada dia i no se'l pot treure del cap, i per tant vull cuidar-lo, vull encomanar també els somriures al meu pare, perque ell em va ensenyar a somriure a mi.

I jo... això, i jo què? Torno a estar molt contenta. Afegir més paraules seria desdibuixar el significat. Ho van dir en paraules de Shakespeare en aquella inmensa pel.lícula... us ho deixo en imatge.

Somrieu més!

Anna.

El silencio es el mejor heraldo de la alegría.

El llarg i tortuós camí de K

2008-02-05T22:01:00.001+01:00

Li diré K, perque tot plegat és tan excesivament greu, que no es pot dir el seu nom... i, un cop se sap la història, ja no importa com es diu.

K és un vell amic del meu pare. Es van conéixer de joves, van compartir la passió pel futbol i el destí, com passa tantes vegades, els va anar dispersant. K va anar a viure a fòra, poc més se'n sabia.

En jubilar-se, K va decidir tornar a l'equip de futbol, aquest cop per entrenar-lo, crec. Unes trucades, si mal no recordo, van ser suficients pel sí unànim dels membres d'un equip que mai havia deixat de ser el seu. K va tornar amb emoció.

No fa massa dies va sentir un dolor estrany i agut al braç. El diagnóstic del metge va ser ràpid i feroç: el mateix càncer que s'havia endut als seus germans petits s'havia instaurant als seus pulmons.

Ell que mai "no havia tingut res", va quedar comprensiblement destrossat.

Començava un necessari primer pas: bateria de proves médiques per analitzar la magnitut de la tragèdia i descartar que no fós encara més cruenta.

Una ressonància ha emés el veredicte més dur possible: el càncer també ha ocupat el cervell de K.

La seva primera reacció ha estat la de tornar al lloc on vivia fins que va tornar per entrenar l'equip, ha de reunir-se amb la seva família. Tot pren una lógica urgéncia per K.

Fa uns minuts mun pare ha tornat del futbol, l'he parat a la porta: "Com està? Què més ha passat? Què ha dit? L'has vist?".

Ha trucat dos cops, primer per comunicar la notícia i després per dir que l'afecció al cervell no li permetia agafar l'avió, per la qual cosa aquesta mateixa tarda marxava en vaixell.

Només una frase "Us estimo molt, però he de tornar amb la meva família".

Mai he vist a K, però des de que ho sé, n'estic estretament a prop... quina deu ser la vivència psicológica d'algú que sap que se'n va...? Hauria preferit no saber-ho?

T'enfonsaràs o tindràs força per viure cada segon?

Si és possible enviar força a algú que ni tansols has vist mai, ara mateix deus estar notant la meva.

Ho sento una i mil vegades.

Tant de bó la vida tingui un resquici de justícia i el temps que tens sigui realment preciós.

Tant de bó puguis fer el que et demana el cor, malgrat la resta del cos.

Tant de bó no fòs veritat.

Bon viatge mar endins, terra enllà. Bona vida.

Sempre podràs tornar a ser jove, al teu terreny de joc.

No tinc paraules, K. Bon viatge...

Retorn al passat present

2008-02-03T19:28:00.000+01:00

Aquestes darreres setmanes el blog ha experimentat un procés d'obertura que el reconcilia amb la seva utilitat de sempre: exposar-se; utilitat tan precintada de vegades per la seva autora...

Els i les amigues a qui vaig dirigir el "sort de vosaltres" s'hi han anat reconeixent (encara em falta enviar un parell de mails pels que no ho saben) i el fraggel ha rebut el post que vaig crear per ell el mes passat, com a regal de comiat (deixa l'empresa).

Aquesta setmana he tornat a dir no a les propostes del noi que protagonitza molts dels escandalosos retrets dels que es tenyeixen últimament les parets d'algunes habitacions d'aquesta casa. Dir no és com tallar dolorosament una corda que t'estreny cap a la direcció on ell et vol portar, on tu saps que no pots anar a parar a no ser que estiguis seriosament disposada a fer-te un fart de patir per segons, minuts (màxim dies) d'il.lusió condensada i dolça com la llet que té la mateixa composició (condensada).

I tallar la corda fa mal molt endins, però diuen que salva.

I aquí estic, lluny de la illa on se suposava que hagués naufragat. Resguardada de totes les intempestats de l'amor inconnex (que és com es torna quan un amor impossible lluita per no ser-ho). Preguntant-me si he fet bé, sopesant si valia la pena notar aquell buit a l'estòmac, amb àngels i dimonis superposats al cap en una fervent batalla campal... però una mica més a prop de l'home que camina pel carrer*...

*Referit a un post que vaig publicar al barcelonablogs (web desapareguda) el 23 de Juny del 2005 titulat "D'un home que camina pel carrer".

Sort de vosaltres

2008-01-20T14:29:00.000+01:00

Ultimament em passa que estic amb els meus amics i, de cop, em trasllado a un segon pla de l'escena i entenc plenament que tinc sort, que això és la sort: que hi siguin i que hi segueixin. Que no es cansin mai d'escoltar-me, que sempre tinguin una interpretació que no sempre em dona la raó però que és allà per confortar-me.

Avui un conegut em deia "Veig que tens la vida molt quadrada (organitzada), tambè tens el cap ordenat?". La resposta que he hagut de construir ha donat lloc a aquest post, que afortunadament no puc dedicar a una sola persona: "El cap sempre és més difícil de quadrar, però la gent em cuida molt, i així és fàcil".

I no en sé, de fortunes; entenc més d'injustícies i em sembla un clar exemple paradigmàtic de ser molt afortunada i ometre-ho injústament.

Gràcies per tot i, especialment, per aquests moments de sorpresa en veure que sou el més

semblant a una família annalgèsica:

- la taula de l'amic invisible de la nit de reis
- les escales d'última hora a la facultat

- la sobretaula de l'aniversari del Jordi

- l'hora de l'esmorzar a la feina

- les 16h cap al tram

- el ritme a spinning

- el somriure de la Sara

- el dinar a la casa dels laberints (de les independitzades)

- les poques vegades que "el pique"es fa verbal i divertit

També sóc afortunada en moments, que són persones i històries, així que me'n deixaré molts i moltes; però resten intactes al cap que endreceu i que sempre estarà aquí per correspondre tanta tanta sort.

Oxígen

2008-01-18T23:00:00.000+01:00

"Una cosa lleva a la otra"... Com que les persones amb les que més descansos comparteixo a la feina eren de vacances, com que coincidia que tambè els teus companys habituals no hi eren, com que no hi ha ningú millor que tu per gestionar les meves crisis... has estat aquí en aquestes dues setmanes de "cefalea laboral".

Has aguantat estoicament els esbufecs, els atacs de riure, els "saps què passa?" que duren mitja hora... sense apagar ni un sol somriure. Només perds la calma amb el nostre mític debat de: "És o no possible dir uno a la vez" (debat freak com tu solet, que no veus que "a la vez" comença a tenir sentit quan hi ha dos o més persones o coses, doncs no, no ho veus clar jajajaj).

Enmig de la setmana de rabieta més visceral contra alguns tíos, has dignificat enormement "la teva espècie" i, quedi dit de passada, has guanyat una amiga.

Començava a perdre confiança en els demés, començava a barallar-me amb el món... gràcies per reconciliar-m'hi, gràcies per estar al lloc adecuat, en el moment adecuat.

Has acceptat fins i tot que et digués Fraggle, es pot demanar més?

Respect!

2008-01-13T13:36:00.000+01:00

Jo no sé si és per l'estrès, pel canvi de vida tant brutal o per esgotament però aquest cop l'enigmàtica conjunció de casualitats ha volgut que em trobés tots els tíos que m'han fet mal en el mateix cap de setmana. I no sé per quin d'aquests motius, però he aconseguit "despatxar-me a gust" i no en el sentit que esteu malpensant, sinò en ajustar comptes.

Bé, tots no els he trobat, perque hagués estat materialment impossible (i matemàticament també). Però una mostra ben significativa, sí.

Ajustar comptes o despatxar-me a gust ha estat com saldar un deute (intern) que tenia amb mi mateixa i no era conscient de fins a quin punt era necessari saldar-lo.

A cadasqun d'ells els he dit a la cara, en diferentes versions, que amb mi no es juga i que, ja de pas, intentin no repetir amb ningú més els errors que han comés amb mi. En resum: que n'aprenguin!

S'han acabat les tonteries, els silencis "per no liarla", les permissivitats, etc.

Ningú que no em respecti tindrà res a veure amb mi.

I d'on coi sortiu ara "a saludar"? I per què feu segons quines coses sense que us caigui la cara de vergonya?

És una pena, però ara entenc millor que mai allò de "millor sola que mal acompanyada".

"... entre esos tipos y yo hay algo personal"

Jefa de "medio pelo"

2008-01-09T20:25:00.000+01:00

Tenia molt clar que volia organitzar el cotarro, tenir més veu, donar carpetazo a coses que s'estàven fent malament des de temps inmemorials i renovar l'avaluació de la qualitat de l'empresa. Però no tant que me'n donèssin la oportunitat.

Em feia (i em fa) moltíssima il.lusió coordinar un equip, que és més maco que allò de "tenir gent al teu càrreg", però no sabía que en dos díes una d'aquestes persones em faria veure que no me'n puc fiar.

Reunions, trucades, demandes constants i enormes (almenys de moment)... i en plena época d'exàmens. Això últim fa que, en arribar a casa hagi de treballar en l'estudi a un ritme igual d'exigent... de bojos!

Com a solucions he establert fes cas de la mama, que està extremant les mesures de control sobre el meu nou estat en el sentit que a ella l'importa: com estàs? ja menges bé?

El paper de la família i d'alguns amics está sent fonamental per no tornar-me boja.

Com si els meus superiors fòssiu vosaltres, us detallo les accions que procuraré no abandonar per no desquiciar-me:

- Continuaré amb el blog
- Continuaré amb el bon hàbit de llegir i escriuré els caps de setmana
- Els amics els veuré tant com pugui
- Música per tot arreu
- Cine, un cop al mes com a poc, si us plau
-No abandonaré els mails personals en hores de feina
- Mantindré intatxables els meus descansos

De moment és el que se m'acut, si teniu cap idea millor, traslladeu-me-la.

Moltes gràcies,

Anna

Redescobrint Serrat

2008-01-04T22:32:00.000+01:00

Edurne, Helena, Irene, Lucía, Marta i Penélope... aquests són, per rigorós ordre alfabètic, els noms de dona als que ha cantat en Serrat. Però, sense posar-les cap nom concret, també ha trobat moments brillants per la tieta, la seva mestra, etc.

És absolutament deliciós anar-lo descobrint poc a poc, des dels versos que canturrejava el meu germà gran i jo no entenia, de petita, fins les cançons - ara sí, sencerament compreses - que avui m'aprenc de dalt a baix. Fins i tot porto uns díes llevant-me amb elles, a través de la magnífica funció despertador que té la minicadena que em van regalar als divuit. Més que res perque el Serrat és de les poques coses que rodolen per casa en format casset, que deu ser la única cosa que funciona de la cadena, amb funció despertador, això sí.

Avui em recordava mun pare, a dos díes del seu aniversari, que tothom alucinava amb el fet que en un llunyà any 2000, jo faria els divuit... i mira ara!. Com tantes altres vegades i en tantes altres situacions, mai seré capaç de dir-li fins a quin punt m'ha fet feliç que m'ho recordés...

En fi... Deixo dues de les mil cinc-centes proeses del nano:

Seria tot un detalli tot un gest, per la teva part,que coincidíssim, et deixessis convènceri fossis tal com jo t'he imaginat.

"Seria fantàstic", 1984.

Nunca es triste la verdad,lo que no tiene es remedio.Y no es prudente ir camufladoeternamente por ahíni por estar junto a tini para ir a ningún lado.

"Sinceramente tuyo", 1983.

Casa seva, m'encanta fixar-m'hi quan hi passo.

L'ABC d'ahir nit

2007-12-26T13:24:00.000+01:00

Nit de nadal, vés quina cosa, 25/12/07, és un nº bonic.
I posades a tornar a començar per miléssim cop, fem-ho en un nº bonic!
A)NO tornis mai a estar tant de temps sense veure una bona pel.lícula o sense anar al cine, quan a la vida li falta aquesta preciosa sensació pseudo-narcótica li has de proporcionar, co...!
B) Segueix, com en aquesta “Silent night”, orgullosa de tu mateixa.
© Celebra que estàs viva com a mínim un cop per setmana
D) Somiar és absolutament gratuit, que no se te’n vagi del cap tan fàcilment.
E) Recorda el pensament que el cine era ple per veure una novel.la teva passada al cine, (F)llegeix i escriu prou com per fer-ho possible.G) Fes que els últims plans que tens al cap siguin no molt més tard accions reals. VA!

Viatges mentals

2007-12-16T12:42:00.000+01:00

El sol de neu és una maravella, com totes les combinacions d'oposats... Entra pel balcó i compensa el fred que vam passar ahir nit; però no dóna treva, el fred és present. Ara, és un fred absolutament lleu: silenciós, absent de vents i boires. És el fred del que la Sarah Polley deia "...hace que me sienta viva".

Enmig d'aquests pensament sento un soroll semblant a l'espècie de bocina amb la que remuguen els vaixells quan marxen, i em fa gràcia pensar que si trec el cap per la finestra, potser em trobi un camió de mudances que la té jurada amb el "monovolúmen" dels veïns. És millor quedar-me on sóc, i donar-me el luxe d'imaginar que faig com el Júlio Manrique a Porca Misèria, que vivia enmig del port.

Vivia en un vaixell que no era seu, al port... però no marxava mai.Com jo.

Ni tansols es pot dir que fòs enmig del camí, era en plena línia de sortida, però preferia quedar-s'hi a viure. Vaja, com montar un iglú a la vora d'un llac d'aigües càlides, però no tirar-s'hi mai.

La gran pregunta és si l'Àlex (el personatge que recrea en Júlio Manrique) és feliç de viure en aquest marge. És només un covard amb pinta de valent o és "panxacontenta" feliç?.
Quan veig "la Porca", quan em plantejo aquestes coses i quan em sento amb sensibilitat per canviar-la, sento que em reconcilío amb la Psicologia i me'n recordo d'aquella nena.

La nena tenia 11 anys, 6è d'EGB, ja no duia trenes ni cues, però seguia comprant el super pop, li agradaven els Take That, però també escoltava els Beatles (que es convertirien en obsessió un any després), es començava a deixar "brucificar" pel germà mitjà però no podia veure el Mark knopfler.
Li començava a saber greu no llegir massa, escribia molt poc però amb passió (com la MariCarmen); a la primera frase, encara que redactés sobre l'alèrgia, li brotàven llàgrimes com oceans.
Volia que la deixèssin sortir d'una vegada, volia fer-se gran de cop, per deixar aquell estat de dona petita.
Aquella nena va dir que volia estudiar psicologia, i qui coi sóc jo per portar-li la contrària!

Ja sabia jo que, en fer-se'm al cap la paranoia de la bocina, havia de venir corrents: "Añadir entrada".

Al portador

2007-12-14T17:32:00.000+01:00

Això és per a tu... Millor dit, és teu.

No et preguntis qui deu ser aquest o aquesta "tu", posa-t'hi tu mateix o tu mateixa, queda't aquest post.

Te'l serveixo per emportar o per regal, si vols... com vulguis, és teu.

Si no t'acaba de fer el pes, imagina'l a la teva manera, perque la major part del teu pensament el decideixes tu.

Porta'l on vulguis, del cor a la paperera de reciclatge hi ha molts llocs possibles.

Postposa'l si aquesta no és l'estona que prefereixes, en el fons, per llegir-lo.

Dona-li la volta si no t'agrada la cara que fa.

Signa'l o destroça'l, és teu.

I ara posa-li més o menys sucre. Pensa si volíes que tractés d'aventures, del dolor de cervicals, del gust del gelat del súper o de la magnitut de les meves tragédies i explíca-te'l.

Demane'n un altre si no n'has tingut prou. Repeteix de post, afarta't d'imaginació o oblida fins i tot que has passat per aquesta pàgina: l' elecció és plenament teva.

Només et demano una cosa, mentre et recrees en el teu "feudo personal", mentre exerceixes el teu dret al post de l'any: explíca-me'l, díguem què has imagina't.

Gràcies!

Nits obscures de l'ànima

2007-12-02T21:42:00.000+01:00

Crec que l'editor del blogger porta des del diumenge passat guardant aquestes paraules com a borrador, és vertiginós veure com canvia la percepció de moltes coses en tant poc temps... però es mantenen els pilars fonamentals d'un text que amagava per una espécie de vergonya que quan vaig començar els blogs no tenia i que no vull mantenir més.

Encara que sigui en homenatge als canvis que estàs fent i perque surti de les meves fronteres el que va ser creat per aquest fi, ho publicaré; no sense abans recordar un vers de cançó que venia d'un poema, musicat:

"Hasta el dolor que tu me haces, da otro sentido a ser del mundo"

El post del diumenge dia 2/12/07:

Molt bé, pren-t'ho com si això fós una capsa o una maleta o un contàiner, m'és completament indiferent.

Jo hi abocaré aquests tres últims dies i quan jo hagi desat la última espurna de tot el que ha fet que m'aixequés del llit pensant que et veuria, llavors començaràs tu a desar tots els gestos amb els que t'has relacionat amb mi fins avui. Un per un. I quantes més ilusions hi avoqui jo, més canviaran les formes de tracte que estem acostumats a dedicar-nos.

I un dia d'aquests em llevaré i tot s'haurà acabat.

I com de totes les anteriors bofetades de realitat, m'en quedaré alguna imatge solidificada que s'acumularà en alguna paret del subsòl, salada com les primeres i les últimes llàgrimes que et dedico. I que vagin on vulguin, com tu.

És més injust per tu que per mi que la història s'acabi amb aquest entreacte amarg.

Com prenen forma ara les frases de la última historieta del concert de l'Ismael. Ja aquella nit pressentia el que està passant ara. Clar que ho sabia, des del primer dia que et vaig veure.

Només que també estava convençuda que mai parlaríes amb mi, que no atravessaríes mai l'estat d'imatge, la composició de joc, de sorna, de tonteria.

Però fins i tot per això ets excéntricament diferent a la resta del món.

I per aquí anirà la meva última autoconcessió, que em regalo perque ja hi ha prou dolor en el text i perque em dóna la gana, aquest moment és meu: La noia de l'Ismael se'n recordava, anys més tard d'acomiadar l'home que la refusava, de la seva história en arribar a les platges que s'assemblàven a la que la veia esperant el mariner que va passar d'ella.

Per a mi el color verd, l'horòscop, els smints, els encreuats... però sobretot el maleït color verd, sempre em portarà a llocs que avui evito, però que demà seran absolutament entranyables. Perque, desenganyem-nos, he disfrutat com una nena petita.

I espero poder pensar el mateix que aquella noia quan veia la platja: "Que tonto fue ese tío, él se lo perdió".

Fi.

Crònica del desamor

2007-11-30T17:25:00.000+01:00

No tinc gaire clar què escriure... Així que senzillament escriuré.

Qué absolutament estranyes es tornen les coses de vegades.

Millor miro el teclat per no veure'm a mi mateixa, per no estorbar-me i deixar que surtin les coses que hagin de sortir. Perque de vegades em temo que no escric per no sentir-me observada, vulnerable... com em sento massa vegades com per expressar-ho.
Com diu el Drexler "no me malinterpreten, lo llevo bien/ soy jardinero de mis dilemas".

Avui el primer llibre de Rosa Montero "Crònica del desamor", el primer llibre que (sí, per fi) m'estic acabant en molt de temps m'ha sacsejat en plena línia verda. Copio el paràgraf:
"Ahora Ana intuye con melancolía que ha consumido media vida inventando amores inexistentes: y este Soto Amón de la treintena no es más que un nuevo y sofisticado artificio".

Soto Amón es un jefe de la tal Ana, com podria haver estat el veí del 5è... què importa... el que jo tinc al cap no és el meu jefe, però tampoc el puc treure del meu pensament i la història de vegades pren formes tan surrealistes que em fan pensar on és el límit entre l'enamorament i el desordre emocional o "sofisticado artificio" que un mateix es fabrica a base de qui sap què.

Ara mateix és un dels pocs elements discordants en la vida endreçada que he aconseguit construir per mi, un lloc on viure que cada vegada s'assembla una miqueta més al que la seva propietaria sempre havia volgut... Pero "el seu record s'estimba en ciutats adormides" (Quintana Dixit). Ell és un desordre, i no obstant tot el meu ordre nou de trinca el reclama perque hi formi part... Què és l'amor sinò una bogeria, no?

Ara recordo aquelles escenes copsants de "La dama enamorada", aquella Carme Elies que vista des de la primera fila feia tremolar els sentits amb aquell plor tant insistent, amb aquell moment tan brusc en que sortia a saludar al públic mentre les llàgrimes encara li brotàven com si fòs en un acte final etern... una bogeria preciosa... això, com l'amor.

Quina pena que aquest amor s'assembli cada cop més a una altra obra... la de Rosa Montero...

Mitja part

2007-11-20T21:42:00.000+01:00

Fa molt que no veia aquesta pantalleta "d'afegir entrada"; és curiós no saber ni el perqué, però no és la primera vegada que em passa.

I encara és més curiós, que, com ja he dit alguna vegada, quan menys s'escriu al blog més posts es ténen al cap al llarg del dia, però no volen sortir.

És, però, gairebé obligatori que dediqui aquest retorn a algú que ha marxat... recordeu a la Nonai? Doncs ja no hi és. Estranyament, al costat de la sensació dolorosa em va acompanyar la certesa que el meu germà va fer de la vida de la Nonai una història feliç, va recuperar la vida d'una gossa abandonada, li va donar sentit, i per tant podem estar contents del temps que ens va regalar.

I hi ha molts més motius per escriure i coses a explicar, però primer necessito acabar de viure'ls. Ara que per fi em poso a explicar alguna cosa aquí, constato que estic enmig d'una pel.lícula de final massa incert, en un capítol d'una novel.la estranya i extensíssima, en una estació d'enllaç.

Així que prefereixo seguir postposant (mai millor dit) la redacció final i també la nota de ficció, que redecoro cada dia en la ment però que segueix, com gairebé tot, en "stand-by".

Que sigueu molt feliços! Fins aviat!

Línia d'Aurora

2007-11-04T14:49:00.000+01:00

La Dolores i el Mateo van viure normal, sempre ho expliquen així i la veritat és que no hi ha una ànima al barri que s'atreveixi a discutir-ho. Potser per dins ho pensem, almenys a mi m'ha passat pel cap més d'una vegada, però quan ho diuen només encerto a repetir la rutina que segueix religiosament tot el barri: respondre "Sí, claro, como todos, si es queee...".

És important no allargar ni entonar massa les últimes "es" perque els pots donar peu a allargar massa la discusió metafísica o bé "poniéndonos en lo peor", a que et malinterpretin.

Quan ho diuen, si ens hi fixem, ho fan en plural i en passat, i sempre quan van o tornen de la compra. Tot té un perquè.

En plural perque són dos, perque sempre han estat dos: una parella potser no perfecta, potser no ideal, però precisament per aquest dues coses, envejable i sana fins la sacietat.

En passat perque la seva història va viure un aconteixement que els va marcar una línia divisòria, un abans i un després, un mai, un sempre, un dubte del tamany de França.

Quan van o tornen de comprar perque és l'únic moment que poden deixar de cuidar-se del que va passar entre aquella línia divisòria del destí: l'Aurora.

El Mateo no volia fills "para que te voy a engañar, mi vida", li havia dit a la Dolores quan encara ni s'havíen casat. Mai ha volgut malentesos, dobles lectures, llegir entre línies o anar amb segones. Del Mateo sempre en diuen que "va de cara", i tothom sap que és veritat.

Continuarà...

Estació d'enllaç

2007-11-01T21:46:00.000+01:00

Novament en un lloc similar a un punt de partida, però dins d'un passadís de transbordament.

La meva vida está decidint per mi (simbòlicament, sempre) i m'ha colocat enmig d'un enorme transbordament per on passa molta gent que sembla tenir un destí, que sap on va, o fa cara de saber-ho.

I enmig del "zum-zum": barreja de veus, passes, músics ambulants i fressa de bosses de botigues de classe mitja; em van passant coses. Les agafo al vol, les visc, intento ajuntar-les davant dels meus ulls perque tinguin un sentit i torno a començar: "Novament en un lloc similar a un punt de partida...".

Si em dóno una mica més de pressa, i faig augmentar les passes i el volúm de l'mp3, apareixes tu.

Si m'amago de tot, apareixen pensaments concéntrics, nussos a la gola i ganes de marxar.

Si me n'alegro de tot, torno a trepitjar l'horror i surto del transbordament.

Si assumeixo que el mite de l'etern retorn era la vida mateixa i que és normal haver de tornar a començar tants cops, llavors té sentit aquest post.

Benvinguda al món, Sara!

2007-10-21T14:03:00.000+02:00

Gràcies Sara, ha estat increíble haver-te vist ja per fí.

Gràcies per fer cas de la tieta i néixer abans d'hora però fóra de perill i a més per sortir just un dia abans de convertir-te en escorpina, te n'has lliurat i seràs balança... molt bé nena!

Només m'has apretat el dit petit demostrant-me el teu reflexe de prensió, només he vist com badallàves i feies unes ganyotes extranyes, només he vist com prenies el pit de la teva mare... i ja estic orgullosa de tu.

A partir d'aquest primer "apretón de dit" comença la nostra vida compartida, no sé si ho has notat però tota la capacitat d'estimar de la teva tieta estava en aquest dit que has presionat: un instant gairebé inconscient per tu, una eternitat per mi, un moment de concentració absoluta de bellesa, un instant que et reconforta i que et regala tota la pau de l'univers.

Tant de bó haguéssis tingut ja tots els sentits desenvolupats per percebre la cara de la teva mare, l'absoluta ilusió del teu pare (el meu germà) i del teu tiet, l'embobament del avis... Sara, si ens haguéssis vist!

En fi, em queden molts dies de reobrir el llibre de psicologia del desenvolupament per reconéixer els teus canvis, molts contes per explicar-te, molta molta vida per compartir i per convertir en bellesa, com avui.

Benvinguda al món, Sara!

Vertígen geogràfic

2007-10-15T17:07:00.001+02:00

No està gens malament... Aquesta és l'entrada nº60 del 3er blog que tinc.

Avui he constatat que aprenc poc i de manera lenta, però vaig aprenent i de tant en tant me'n faig especialment conscient. En pocs anys he crescut una barbaritat, en un procés semblant al desenvolupament dels més petits, que en mesos no els reconeixes: ténen 50 paraules més al vocabulari qüotidià, les dents noves enfilen el somriure abans buit... i tantes altres coses que apreciaré millor quan neixi la Sara (la meva neboda, que ja té data d'arribada al món: 29 d'octubre).

Com tot a la vida, aquest creixement sobtat té clarobscurs, fluctúa i pren forma de corba de ying i yang. Després de la tempesta arriba la calma, i amb ella m'he trobat el panorama general del meu mapa del món davant meu.

La geografia, en algunes de les zones avistades, ha agafat tendéncies abruptes i on hi havia prats humits ara hi ha roca. S'hi han fet coves, cavitats que miren endins i alhora ofereixen aixoplug i entrada lliure.

Sigui com sigui, tot plegat queda erosionat per un vent de vertígen.

No vull perdre la confiança en la gent, vull seguir-me trobant persones que em reconciliin amb el món... No vull perdre la tendresa, la sorpresa, l'expresivitat, el ritme... perque em dóna la sensació que quedaré sesgada, que ja no representaré les meves esséncies, que em convertiré en una de les persones incolores, tristes i aburrides que passegen de vegades per mons absurds.

Fer-se gran no ha de ser això... ni créixer ha de ser múltiple de perdre la innocéncia... no em dóna la gana.

Imatges de la memòria: de la iaia a la Marta.

2007-10-12T13:24:00.000+02:00

Pel que es veu, fins al novembre de 1957 el “párroco de Llagostera” era un germà de la meva àvia.
Sense haver arribat mai a conéixe’l, he sentit parlar durant tota la meva vida de “mossèn Llorenç”.
De petita i fins ara, sempre m’ha xocat que fins i tot la seva germana es referís a ell a cops com a “mossèn Llorenç”.
Ma mare sempre s’esforça a recordar com n’era de bona persona...
En aquells moments tenir un parent dedicat a mossèn era un orgull per la família, imagino... i per la meva àvia ho va ser fins l’últim sospir.
No em podré desprendre mai del fet de presenciar aquell últim sospir de la iaia, d’aquell instant que va marcar les nostres vides i va desgavellar el cervell del iaiu fins a portar-lo al terrible procés de l’alzheimer, que ens va separar per gairebé sempre.
Dic gairebé perquè ni la meva insensatesa de preadolescent ni els entrebancs que vam anar trobant ni la malaltia mental van aconseguir trencar la màgia de la nostra relació. Tinc l’estranya esperança que saps que ho entès tot, amb els anys, iaiu.
A la iaia, quan la vull entendre, puc anar a veure coses seves que té en capses a l’armari vell que em pertanyia quan era petita i que ara serveix per guardar coses com aquestes.
Confesso que el que avui buscava era un diari seu, per arreglar-lo, per saber més d’ella i per construir un proper regal a ma mare, que fa anys d’aquí poc.
Però la iaia només va deixar relíquies històriques alienes als seus sentiments, de vegades no sé si els va cuidar prou...
Documents del seu marit, esqueles de mig barri, fotografies velles, bitllets espectacularment antics...
Quan pensava haver trobat el meu tresor veig que només és una petita llibreta de notes mínimes i desendreçades, però que manté una espècie de llista de despeses seves. “55 pts vestido azul”.
Mare meva, Flora, si sabessis què val avui un vestit blau!
Només hi ha un foto a color i en format modern... els he buscat i certament eren a prop dels meus avis: el Tomàs i la Marta.
Iaius... deu fer un parell d’hores que han enterrat la dóna més afable que hagi conegut mai, la cara pacient, l’amabilitat. La Marta, la mare de la Júlia, la dona del Tomàs.
Els propietaris dels meus primers estalvis, sortosament, que arribaven alguns diumenges amb un somriure eternament dibuixat a la cara.
Els meus germans i jo ens vam encarregar sempre del riure sorollós del Tomàs: imitant el entrenadors del barça, portant-lo amunt i avall per ensenyar-li coses...En fi, això és per vosaltres, pels quatre iaius i per tu, Júlia. Perquè constatis que és cert allò que diuen: ningú no mor mentre se’l recordi.

Va benne

2007-09-30T13:51:00.000+02:00

Fa massa dies que no em trobava davant aquesta pantalleta en blanc, que al final és la meva petita victòria en no escriure coses més grans, un lloc on fer-me gran i petita alhora de manera flexible... una teràpia, per ser exactes.

Somric i respiro amb tranquil.litat, espontàniament, en veure que els dies de silenci han estat - inconscientment - els que he trigat en prendre el cami del que us parlava.

He après una cosa nova: de vegades no val la pena angoixar-se si no trobes una solució, de vegades, si esperes una mica més... la solució t'arriba sola. Com un premi al teu esforç, com si hi hagués una mena de justícia vital amagada encara més endins que el túnnel del metro, que sortís a la llum en veure que t'esforces per agafar un altre tren, en comprovar que tens raó.

No m'han agafat a l'Escola Oficial d'Idiomes, aquest semestre repeteixo dues assignatures asqueroses pel mòdic preu de 360€ (només dues!), la pública d'aquest país considera que estudiar una segona carrera ha d'implicar un recàrrec del 40% a cada matrícula, m'enamoro de qui no toca x 2 vegades, no aconsegueixo llegir una ratlla i de vegades en pica l'esquena brutalment... però res del que passa ha estat capaç de derrotar l'estructura que vaig fixar en començar a ser feliç.

Estic bé, encara no sé com, de vegades ho poso "en tela de juicio", però estic bé... sòc feliç, estic contenta.

Cada dia, quan surto del metro de Glòries hi ha una enganxina en una de les escales on es llegeix "HORROR" i cada dia trepitjo amb força el graó que allotja la paraula negra sobre blanc, i així començo el dia, fent força per trepitjar al "lado oscuro" i somrient.

Cada dia trepitjo l'horror... proveu-ho, altament recomanable ;)

Melangia o empenta

2007-09-18T19:05:00.000+02:00

Arriba un moment en que, per molt que una vulgui gronxar-se en la part dolça de la melangia (ma mare de vegades canta: "digues-li que sento/dolça melangia/i que en ella penso en tot moment" No recordo de quina cançó ho ha tret...) ha d'aixecar-se, desfer-se del polsim apàtic de la comoditat, respirar fons i renunciar a aquest estat, per sensatesa.

Existeix aquest camí o una baixada abrupta i esmolada, molt difícil de baixar però directa a la ressolució de les coses.

En definitiva, existeix la improductiva melangia, el camí de baixada, el de la sensatesa... o el fàcil, el que no porta enlloc però no dóna problemes. Ara, aquest últim de segur que no reporta cap glòria, ni fred ni calor.

Aquest cop no pots ajudar-me a agafar cap camí, tant com ho has intentat i ara ets fòra de tota història.

Aquest camí, el que ara em toca atravessar, l'he de fer novament sola.

Arriba un moment en que desapareix, com dèiem, la possibilitat de seguir alimentant ocells del cap, somiant truites, mirant al cel... i toca espolsar-me i posar-me davant d'una plaça de sorra, silenciosa i calmada - com la plaça de Vic, però absent d'ornamentacions i buida de gent -. Una espècie d'avantsala del destí que es forja, del que s'escull.

Avui estava allà i altra cop la Laura m'ha ajudat a pensar com sortir-ne, respectant l'etern dictamen que ens fa saber que la ultima decisió i la primera passa ha de ser exclusivament nostra.

O l'abrupte o el de la sensatesa, no me'n queda cap altre. No puc seguir somiant desperta, tot i que he d'agrair novament a l'Ismael que em faci sentir tant bé mentre ho faig, i alhora m'impulsi a tenir valor per sortir d'aquesta plaça:

"Nunca dejes de buscarme/la excusa más cobarde/ es culpar al destino"

Lamento que molts no entengueu massa per on van els trets dels últims posts. No sempre és possible parlar alt i clar...

La història

2007-09-11T22:54:00.001+02:00

Un home dels que surt cada dia a treballar del mateix portal, amb una professió un pel més liberal que les comunes, això sí... Un home que viu en una de les ciutats més importants de l'Estat... poca cosa més puc dir d'ell, perque probablement el més emocionant és manenir-lo en "stand-by".

Estic escribint una historia sobre aquest home i el més interessant és que conec poquíssim la ciutat on he decidit que vivís, així que dues persones que he buscat a través d'internet (completament desconeguts) m'estan ajudant a donar-li un sentit al context d'aquest home abans no pugui viatjar cap allà i fer-me'n una idea millor. És molt molt emocionant.

Dels dos desconeguts, el que més m'està ajudant el vaig agregar al msn pel morro, perque vivia al mateix lloc i treballava del mateix que el meu protagonista. Ell, amb paciéncia però amb una espècie de reticéncia inicial típica del lloc on viu, va acceptar ajudar-me sobretot perque ell també escriu. Poc a poc se li van anar escapant els "jajaja" entre els textos, cosa que em tranquilitza.

L'altre, potser més obert, m'ha donat la idea més bona de carrer que he rebut fins ara. Vaig localitzant imatges i parades de metro properes entre el google i el que em diuen.

I la història pren forma d'il.lusió i creuo els dits perque sigui molt llarga, em permeti ser constant escribint per primer cop i m'agradi tant com ara.

Continuarà...

Crash Boom Bang

2007-09-10T18:56:00.000+02:00

Toca fer neteja... Diuen que quan es tanca una porta, s'obre una finestra, no? Doncs a cop de finestral que entrin vendavals de força, que l'aire xiuxiuegi i l'energia brolli... "que empiece el carnaval".

Que s'esbombin els secrets per les parets d'una casa vella pintada de nou.

Treu el mocador i digue'm adéu, que han esclatat les ancles i el vaixell s'encamina a l'infinit.

Fòra, que és tard!

Que escampi aquesta boira, que es tornin bojos els rellotges i les bruixes bones trobin un lloc on enlairar les escombres per fer remolins al cel, que esclatin focs d'artifici, que comenci d'una vegada la meva tardor.

Arriba com un univers nou, com un Big bang, de zero i regala'm un jersei ben tupid i seiem vora al foc a escoltar tempestes i històries.

Marxa ben lluny o queda't a casa, surt corrents o enganxa't a la meva pell... treu'me aquest mal de cap, envia'm un àngel que s'assembli a tu.

Així es com penso la major part del temps, amb links mentals de textos, pel.lícules i cançons. Encara que sembli inconnexa, aquesta és la xarxa de coses que em ronda pel cap ara que esclata l'última neurona que sostenia una de les calmes més dèbils del meu sistema nerviós.

Quan una sospita es converteix en certesa passen aquestes coses i no sempre es poden digerir.

Però "quizá podamos escoger nuestra derrota"...

Estrés i Annalgesia

2007-09-06T23:03:00.000+02:00

La Maitena m'encanta, em fa veure que totes les dones tenim un punt deliciós de desastre, però de desastre intel.ligent... no sé, alguna gràcia, una de les coses que probablement més bojos tornen als homes... o no, no ho sé.

El cert és que quan el caos s'apodera de mi, la Maitena em fa riure de les meves déries... i quan no també, i això és d'agrair.

Un dia el meu germà gran - últimament una de les persones més sanament pendents de mi - em va dir que l'any, en realitat, comença al setembre... Quanta raó!

No us podeu imaginar la de posts que em vénen al cap al dia, però és que no puc pensar clarament de tantes coses que tinc al cap... la vida comença al setembre... la vida que he anyorat tot l'estiu i que ara em fa estirar-me dels pels...

Feina, Facultat, Gimnàs... i ara també l'Anglés... segurament. Com que vaig tornar d'Alemanya amb complexe de cateta, doncs avui he format part de la cúa d'una EOI...

Ma mare en sentir-ho m'ha dit: Vols dir que no són massa coses?? Però si va ser ella qui em va animar... però sap com jo que aniré de cul...

Probablement hagi de recordar que el caos, l'estrés i el cansament m'han assegut davant d'aquesta cadira, així com em fan buscar dibuixos de la Maitena, o em tanquen a l'Fnac o em fan veure pel.lícules o...

... que comenci l'any!

Em sembla que la del dibuix s'hi assembla a mi...

Trocet de Tübingen

2007-08-23T10:25:00.000+02:00

Aprofito que l'Alícia ha matinat per anar al Laboratori i poder estar a les 12:30 fent un paella per a nosaltres i que he de deixar un marge cada dia a la Gemma entre que sóna la meva alarma i ella deixa de fer la croqueta... doncs això, aprofito per treure el cap per un foradet del viatje i expliar-vos que Tübingen és preciós, com estar dins un conte. Pel meu gust li falta nervi, "bullício"... és com si anyorés una part del caos de les ciutats que els alemanys no es permeten. Quina gent més curiosa... No m'estranya gens que alucinin amb l'expressivitat de les espanyoles... siguin expressives o no, tenen unes quantes tones més de sal que ells. Això sí, molt endreçats, molt nets, molt respectuosos amb el seu patrimoni... ja ténen Lloret o Mallorca per destroçar coses, no? jajjaj. Ja m'estic passant... Hi ha molt bona gent aquí, però el meu penós nivell d'anglés no em deixa defensar-me gaire, em sento com si les paraules se m'escapéssin o hagués tornat a la fluidesa verbal de primer de primària. Però s'agraeix encara més l'esforç d'integració i el caliu que ens proporcionen l'Ilka, la Renate i la Sofia, per exemple. A banda que siguin més obertes que la mitja alemanya, es prenen amb molta filosofia el meu llenguatje macarrònic i són molt agradables.

En endavant us explicaré com va anar la nostra primera barbacoa en una barqueta diminuta, sobre el riu Neckar i moltes moltes anécdotes que em queden per recollir.