dilluns, 12 d’abril del 2010

El lloc on em menjo el cap ;)

Bon vespre des d'un menjador. Senyors i senyores, a l'habitació del costat hi ha dos persones donant-se petons i esclatant a riure perque entre ells ha començat una història d'amor i passió que seria perfecte de no ser perque la companyia de pis, que está al menjador, va estar enamorada perduda del noi que segueix a l'habitació donant-se petons i esclatant de riure.

La vida és estranya i de vegades té molt de sentit de l'humor, probablement perque ens pretén ensenyar coses. No ho entenc ni jo, que estic al menjador, però ja m'és igual. Segons Freud estic escribint això per somatitzar, segurament. Però... podria explicar-me el doctor Freud perquè és la primera vegada a la vida que passo pàgina amb aquesta velocitat?

a) Perquè inconscientment he notat que el noi no valia tant la pena?
b) Perquè em faig gran?
c) Perque el meu cervell és plàstic i per tant s'adapta al que l'envolta?
d) Perquè m'estic tornant boja?

Enmig de l'erasmus les coses canvien artificialment ràpid o sóc jo que he canviat?

No tinc respostes i no m'estressa especialment no tenir-ne. Probablement tot això està passant perque fa uns díes vaig pensar en que pot ser que hagi perdut anys degut a les meves cabòries. Sóc partidària de deixar temps de recuperació al nostre cap quan van maldades, pel que sigui, però, la meva inexperiència vital em va fer exagerar l'espai temporal i ara veig, propera a la crisi dels trenta, que no valia la pena donar-li tant a la closca i fer-ho desaprofitant la vida que tinc davant.

Aquí convisc amb gent bastant mediocre però també amb persones que no oblidaré mai per la seva qualitat humana i per la seva capacitat de disfrutar cada moment i d'alguna manera vull que se'm contagii la seva manera de ser i de fer, que en certa manera tambè era la meva fa uns anys.

Companys... ara estan tots dos ara davant meu, han decidit deixar de banda l'amor per compartir begudes amb mi... com diuen els Lax'n'busto: què boig el món! 


dijous, 8 d’abril del 2010

Porca misèria!

La vida pot canviar en segons, minuts o setmanes. I un cop canviada, de fet, es perd una mica la noció del temps. Però segurament això succeeix quan canvia per bé... Quan no, com és el cas, saps perfectament que ha estat una setmana.

En una setmana els dolços se m'han fet indigestos, no entraré massa en detalls però, com diuen els amics de veritat que em queden per aquí: me han caído "pijorros" por todos lados. La definició canària, extremenya i gallega de "pijorro" seria potser punyalada per l'esquena. Però ténen la brillant i saníssima habilitat de transformar les més dures traicions en humor suau i acollidor. D'ells aprenc cada dia què vol dir la paraula amistat i amor, tant devaluada per altres. Aprenc tambè, per tant, a no traïr les paraules.

Per altra banda, continua la meva lluita interna... ho he dit en singular? Vaja... lluiteS interneS!
Engoleixo veritables sobredosis de "L'ofici de viure", llegeixo psicologia, intento que la PNL endolceixi la meva veueta interior, però ni així aconsegueixo aprimar al país de les tentacions culinàries per excel.lència... o potser seran les metàfores que no deixo d'usar les que m'engreixen? 
El bon temps ha arribat a la ciutat més freda que conec, i m'enganxa empatxada i amb sobrepés físic i psicológic.

Vaig pensar al poc d'arribar que probablement no tornaria a Barcelona la mateixa persona que havia marxat, però no em referia a que no cabés per les portes del tren. 

Senyors i senyores: d'aquesta me n'en surto! Com? Es veurà! S'accepten propostes... lights, és clar.