dijous, 17 d’abril del 2008

Funció de tu dividida per mi

L' instant precís és una joia que no acabem de veure en una perspectiva justa. No parlo de l'instant precís en que passa qualsevol cosa que percebem com a meravellosa...no, parlo d'aquest.
Ara mateix estem compartint un instant precís. D'acord, amb un cert "lag", jo escric en el teu passat i tu llegeixes en el meu futur. Però segur que si poguéssim plegar un full imaginari del temps, equidistaríem en un punt que tendeix a l'infinit.
Sempre m'ha agradat usar termes matemàtics (o científics, per extensió) per a parlar de sentiments. Crec que és una manera de burlar-me'n i sobretot, de compensar tot el que m'han fet patir les ciéncies, des de sempre.
Però, ben pensat, un científic entendria fàcilment la meva fal.lera (i remarco fal.lera, profe) per la precisió de l'instant.
El que vinc a dir és repetitiu, en el fons, si qui em llegeix ho fa desde fa diversos instants precissos anteriors: les casualitats són ben poques, tambè en el temps. M'agrada atribuir a les casualitats poders ultrasònics i significats inverosímils.
Al final, tant la interpretació del temps, com de les ciències com de les casualitats me les faig meves, sense massa justificació. M'agrada que siguin així i no en busco les raons.
De la mateixa manera, pots prendre aquest instant i fer-lo com t'agradi, donar-li el caràcter de la teva definició i no de la que li atribueixen, per molt savis que siguin els qui ho fan. El teu instant és teu, va ser meu, ara les lleis de la física volen que te'l quedis.
Tradueix aquest instant al màxim exponent de temps que se t'acudeixi i ja ho tens: el teu temps serà teu i les teves definicions del que et passa, les que t'agraden, les que li dónen el millor sentit al que vius.
Mira que bé... potser m'hauré de replantejar això de les "Mates".

diumenge, 13 d’abril del 2008

Pensamiento circular II: El cambio

Ese miércoles Arce llegó del trabajo como casi siempre: descabellado y tibio como el café de las diez. Ni fú ni fá, como casi todos.
De todos modos, no estaba como casi todos en miércoles. Se sentía incluso abrumado porque el cambio había empezado inmediatamente después de la decisión de cambiar; enganchado a las ganas, como si quisiera ser justo con quien pretende una mejora.

Evidentemente convivía con Arce un sensación de duda: ¿Es realmente posible que deje de ser quién soy y me convierta en otra cosa, que no sé ni lo que es?

De todas maneras, Arce no quería sentirse pensar de esta manera, así que empezó a quitar el polvo, que era lo único que le ponía tan de mala leche que no le dejaba pensar en nada más. Maldita estantería interminable, minada de estupideces, llena de recuerdos que ya no recuerdan a nada. Así fue como cayó en la cuenta de que si quería ser otro, esos pequeños recuerdos podían hacerle volver... quizá no eran tan inofensivos como podía pensarse al primer golpe de trapo.

Fue entonces cuando decidió sentarse en el sofá. O los ácaros habían iniciado un proceso alérgico o la duda lo estaba ahogando. Nada, a guardar el paño, mal asunto.

Miró toda su casa y no se vio a si mismo en casi nada. Ni siquiera los objetos que le devolvían su expresión como reflejo le recordaban lo más mínimo a él.

Quiso hablar en voz alta para sentirse acompañado... él! que presumía de vivir sólo desde los 27 sin pestañear ante la soledad, disfrutando de poderse tirar en el suelo sin oir un solo eco de burla o recomendación.

Se dijo: "Ánimo, tío!" y, casi sin tiempo tras la última palabra, se echó a reir como nunca se había escuchado hacerlo.