diumenge, 20 de gener del 2008

Sort de vosaltres

Ultimament em passa que estic amb els meus amics i, de cop, em trasllado a un segon pla de l'escena i entenc plenament que tinc sort, que això és la sort: que hi siguin i que hi segueixin. Que no es cansin mai d'escoltar-me, que sempre tinguin una interpretació que no sempre em dona la raó però que és allà per confortar-me.

Avui un conegut em deia "Veig que tens la vida molt quadrada (organitzada), tambè tens el cap ordenat?". La resposta que he hagut de construir ha donat lloc a aquest post, que afortunadament no puc dedicar a una sola persona: "El cap sempre és més difícil de quadrar, però la gent em cuida molt, i així és fàcil".

I no en sé, de fortunes; entenc més d'injustícies i em sembla un clar exemple paradigmàtic de ser molt afortunada i ometre-ho injústament.

Gràcies per tot i, especialment, per aquests moments de sorpresa en veure que sou el més
semblant a una família annalgèsica:

- la taula de l'amic invisible de la nit de reis
- les escales d'última hora a la facultat
- la sobretaula de l'aniversari del Jordi
- l'hora de l'esmorzar a la feina
- les 16h cap al tram
- el ritme a spinning
- el somriure de la Sara
- el dinar a la casa dels laberints (de les independitzades)
- les poques vegades que "el pique"es fa verbal i divertit

També sóc afortunada en moments, que són persones i històries, així que me'n deixaré molts i moltes; però resten intactes al cap que endreceu i que sempre estarà aquí per correspondre tanta tanta sort.

divendres, 18 de gener del 2008

Oxígen

"Una cosa lleva a la otra"... Com que les persones amb les que més descansos comparteixo a la feina eren de vacances, com que coincidia que tambè els teus companys habituals no hi eren, com que no hi ha ningú millor que tu per gestionar les meves crisis... has estat aquí en aquestes dues setmanes de "cefalea laboral".

Has aguantat estoicament els esbufecs, els atacs de riure, els "saps què passa?" que duren mitja hora... sense apagar ni un sol somriure. Només perds la calma amb el nostre mític debat de: "És o no possible dir uno a la vez" (debat freak com tu solet, que no veus que "a la vez" comença a tenir sentit quan hi ha dos o més persones o coses, doncs no, no ho veus clar jajajaj).

Enmig de la setmana de rabieta més visceral contra alguns tíos, has dignificat enormement "la teva espècie" i, quedi dit de passada, has guanyat una amiga.

Començava a perdre confiança en els demés, començava a barallar-me amb el món... gràcies per reconciliar-m'hi, gràcies per estar al lloc adecuat, en el moment adecuat.


Has acceptat fins i tot que et digués Fraggle, es pot demanar més?

diumenge, 13 de gener del 2008

Respect!

Jo no sé si és per l'estrès, pel canvi de vida tant brutal o per esgotament però aquest cop l'enigmàtica conjunció de casualitats ha volgut que em trobés tots els tíos que m'han fet mal en el mateix cap de setmana. I no sé per quin d'aquests motius, però he aconseguit "despatxar-me a gust" i no en el sentit que esteu malpensant, sinò en ajustar comptes.


Bé, tots no els he trobat, perque hagués estat materialment impossible (i matemàticament també). Però una mostra ben significativa, sí.


Ajustar comptes o despatxar-me a gust ha estat com saldar un deute (intern) que tenia amb mi mateixa i no era conscient de fins a quin punt era necessari saldar-lo.


A cadasqun d'ells els he dit a la cara, en diferentes versions, que amb mi no es juga i que, ja de pas, intentin no repetir amb ningú més els errors que han comés amb mi. En resum: que n'aprenguin!


S'han acabat les tonteries, els silencis "per no liarla", les permissivitats, etc.


Ningú que no em respecti tindrà res a veure amb mi.


I d'on coi sortiu ara "a saludar"? I per què feu segons quines coses sense que us caigui la cara de vergonya?


És una pena, però ara entenc millor que mai allò de "millor sola que mal acompanyada".


"... entre esos tipos y yo hay algo personal"


dimecres, 9 de gener del 2008

Jefa de "medio pelo"

Tenia molt clar que volia organitzar el cotarro, tenir més veu, donar carpetazo a coses que s'estàven fent malament des de temps inmemorials i renovar l'avaluació de la qualitat de l'empresa. Però no tant que me'n donèssin la oportunitat.

Em feia (i em fa) moltíssima il.lusió coordinar un equip, que és més maco que allò de "tenir gent al teu càrreg", però no sabía que en dos díes una d'aquestes persones em faria veure que no me'n puc fiar.

Reunions, trucades, demandes constants i enormes (almenys de moment)... i en plena época d'exàmens. Això últim fa que, en arribar a casa hagi de treballar en l'estudi a un ritme igual d'exigent... de bojos!

Com a solucions he establert fes cas de la mama, que està extremant les mesures de control sobre el meu nou estat en el sentit que a ella l'importa: com estàs? ja menges bé?

El paper de la família i d'alguns amics está sent fonamental per no tornar-me boja.

Com si els meus superiors fòssiu vosaltres, us detallo les accions que procuraré no abandonar per no desquiciar-me:

- Continuaré amb el blog
- Continuaré amb el bon hàbit de llegir i escriuré els caps de setmana
- Els amics els veuré tant com pugui
- Música per tot arreu
- Cine, un cop al mes com a poc, si us plau
-No abandonaré els mails personals en hores de feina
- Mantindré intatxables els meus descansos

De moment és el que se m'acut, si teniu cap idea millor, traslladeu-me-la.

Moltes gràcies,

Anna

divendres, 4 de gener del 2008

Redescobrint Serrat

Edurne, Helena, Irene, Lucía, Marta i Penélope... aquests són, per rigorós ordre alfabètic, els noms de dona als que ha cantat en Serrat. Però, sense posar-les cap nom concret, també ha trobat moments brillants per la tieta, la seva mestra, etc.

És absolutament deliciós anar-lo descobrint poc a poc, des dels versos que canturrejava el meu germà gran i jo no entenia, de petita, fins les cançons - ara sí, sencerament compreses - que avui m'aprenc de dalt a baix. Fins i tot porto uns díes llevant-me amb elles, a través de la magnífica funció despertador que té la minicadena que em van regalar als divuit. Més que res perque el Serrat és de les poques coses que rodolen per casa en format casset, que deu ser la única cosa que funciona de la cadena, amb funció despertador, això sí.

Avui em recordava mun pare, a dos díes del seu aniversari, que tothom alucinava amb el fet que en un llunyà any 2000, jo faria els divuit... i mira ara!. Com tantes altres vegades i en tantes altres situacions, mai seré capaç de dir-li fins a quin punt m'ha fet feliç que m'ho recordés...

En fi... Deixo dues de les mil cinc-centes proeses del nano:

Seria tot un detalli tot un gest, per la teva part,que coincidíssim, et deixessis convènceri fossis tal com jo t'he imaginat.

"Seria fantàstic", 1984.

Nunca es triste la verdad,lo que no tiene es remedio.Y no es prudente ir camufladoeternamente por ahíni por estar junto a tini para ir a ningún lado.

"Sinceramente tuyo", 1983.



Casa seva, m'encanta fixar-m'hi quan hi passo.